Pomés, un senyor de Barcelona

“L' infinit, volant, volant / Ha vingut a les casetes dels meus ulls / L’infinit, entrant, entrant/ M'ha deixat veure moltes coses/ El mar, el cel, el sempre i el nostre amor”. Potser la poesia és una de les facetes menys conegudes d’aquest gran fotògraf, però a Leopoldo Pomés li agradava fer poemes. De jove freqüentava el bar Mirasol, a la plaça Gala Placídia, on va conèixer molts dels intel·lectuals del grup avantguardista Dau al Set com Modest Cuixart, Antoni Tàpies, Joan Ponç i Joan Brossa...i va coincidir amb Joan Oliver (Pere Quart), que hi solia anar a prendre cafè. I Pomés, entusiasmat, li va ensenyar el seu poemari.

Ja des de jove Leopoldo va tenir un idil·li amb Barcelona, nom de dona. El seu pare era comercial d’espècies i assessorava l’empresa alimentària Potax. Perquè el seu fill no estigués ociós, li va buscar feina a les oficines de l’empresa. “Hi anava cada dia a les nou del matí a passar les factures i les comandes a màquina” –explica Pomés a les seves memòries–. “El meu pare estava content perquè veia que per fi el seu fill feia alguna cosa productiva”.

Pomés continua explicant que s’havia comprat una màquina Kodak Retina i en un descans va sortir al balcó a provar la càmera. “Em vaig trobar un panorama fantàstic. Hi havia una llum que detallava les llambordes, locomotores fumejants, un veler i altres barcos, mercaderies apilades, policia nacional, un capellà, curiosos i vianants..., en aquest pla general del port hi era tot. Sempre dic que hagués sigut un inútil si no hagués disparat la càmera en aquell moment per retenir aquesta imatge única. Allà tenia el paisatge, els objectes, les persones, i sobretot hi havia una llum extraordinària”.          

Leopoldo s’està referint a aquesta extraordinària fotografia que va fer del Moll de la Fusta el 1947, quan només tenia 16 anys. Potser aquesta és la imatge que revela ja una característica del fotògraf que treballa i domina la llum. Però a més, cal afegir que els seus retrats tenen l’encís que només ell sap treure als seus personatges. Sap tractar-los, els sedueix, els conquereix i se n’apodera i al final el deixa plasmat en una tela que com tota màgia sorgeix d’una làmina de paper en blanc.

Karin, l’ànima de Pomés

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Al seu últim llibre ‘No era pecat. Vivències d’una mirada’ (Edicions62), Pomés explica l’anècdota de com va conèixer la seva dona, Karin Leiz. Pomés havia tirat una carta a l’estafeta de correus del carrer Aragó cantonada amb passeig de Gràcia. De la direcció del destinatari no se’n recorda, però sí d’una dona rossa extraordinària, amb cames llargues, Karin, que era entre diverses persones esperant el tramvia. Leopoldo no es va atrevir a dir-li res i Karin va pujar al tramvia. Després d’uns minuts de torbació, va sortir cames ajudeu-me a buscar el seu cotxe i perseguir aquest tramvia que portava un tresor. Amb el cor bategant-li a mil va mirar totes les parades per si baixava. Va recórrer tot Gran de Gràcia, després va deixar enrere la plaça Lesseps i es va endinsar per Travessera de Dalt i ni rastre d’aquesta extraordinària dona. Quan les seves esperances ja trontollaven la va veure creuar pel carrer Verge de la Salut. Es va dirigir a ella i Karin va somriure.

Ella ha sigut la seva dona, mare dels seus fills Poldo, Juliet, Ivan i Ciro, i sòcia d’Estudi Pomés. És més, ella va ser la primera bombolla daurada i la model que dona llum a la truiteria més famosa de Barcelona, Flash Flash.