Anar al contingut

Peccata minuta

Pomés

FERRAN NADEU

Pomés

Joan Ollé

Gràcies, Leopoldo, per haver retratat el que veies pel carrer i el que inventaves al teu estudi.

Malgrat no haver intercanviat amb ell més que algunes salutacions furtives, fa temps que sé que Leopoldo Pomés ha sigut una de les persones importants de la meva vida. Ho vaig descobrir al veure que la seva fotografia “Finestra rodona”, en què una tigressa ens mira als ulls des d’una corporalitat impossible, picassiana, meitat atleta a la gatzoneta a punt de l’enlairament, meitat ferotge lleona de les Corts, data del 1959, any en què servidor de vostès, als 4 anyets, començava els estudis a l’escola de les monges franciscanes de la plaça de la Universitat. ¡Que diferents eren sor Juana i sor Lorenza d’aquella diablessa amb una tira del sostenidor a mig caure! Mentre Espanya es delectava en els èxits del seu passat, Pomés fotografiava el futur, per viure'l.

No va ser un home solitari, sinó un més dels membres de la banda que més tard van decidir tancar-se 'decameronianament' a Bocaccio o Montserrat per fugir de la pesta negra que fuetejava tot Espanya a cops de monyo estret i cilici sota pal·li. Joan de Sagarra va batejar aquell fenomen de creativitat, nocturnitat, erotisme, alcohol i humor amb l’afrancesat nom –tots els seus components ho eren– de “La Gauche Divine”. Però !atención!, tots i totes les models, arquitect@s, diseñador@s, empresari@s, intel·lectuals, periodistes, publicistes, cineastes i cantants que tancaven Bocaccio amb la primera llum del dia, a les nou del matí ja estaven en les seves respectives feines disposats a continuar bregant l’endemà.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

I el demà ens ha portat fins avui, fins a aquest procés que probablement no acabi de funcionar a causa que els seus protagonistes comparteixen, precisament, una desesperant falta de creativitat, humor i erotisme malgrat que Rahola presumeixi de destrossar llits -¡quina por!- amb el seu marit.

Arran de la mort de Pomés, s’ha citat 'ad infinitum’ la frase de Vázquez Montalbán amb què agraïa al seu camarada fotògraf, publicista, poeta i gurmet haver erotitzat Espanya. N’afegeixo una altra que Manolo va dedicar a Serrat -un altre de la banda- en què deia que la revolució que van provocar les seves primeres cançons no va ser política ni cultural -com la de Mao-, sinó biològica: les noies que arribaven puntualment a casa poc abans que toquessin les deu havien descobert que fer l’amor a mitja tarda no estava gens malament.

Gràcies, Leopoldo, per haver retratat el que veies pel carrer i el que inventaves al teu estudi. Per recordar-te, passaré pel Flash Flsh a devorar un pastís de truites mentre des de les parets  Karin ens continua fotografiant com si no hagués passat el temps. I després, només travessant el carrer, entraré al Giardinetto, abraçaré el teu fill Poldo i prendrem una copa a la planta baixa, on no arriba el soroll del piano.