El passat no ha passat

M’agrada molt una cita de William Faulkner: «El passat no existeix. De fet, ni tan sols ha passat». M’agrada perquè és certa. El present no para de confirmar-la. El passat aflora pertot arreu, ens conforma, ens defineix. Som una conseqüència, una suma de passat acumulat. De sobte el passat sorgeix, tal qual, davant dels nostres ulls. Pot tenir la forma d’una recepta que la nostra mare va aprendre de la seva od’una bomba en una platja en plena canícula d’agost. El cas és que és allà, amagat. Perquè mai va passar.

La presència d’una bomba –de més d’un metre, carregada de trilita-– enfonsada sota les aigües de la platja de Sant Sebastià, a la Barceloneta, evoca detalls, dades de la història que la va generar. Sigui quin sigui el seu origen, ens recorda totes les que van ser llançades sobre la ciutat durant la guerra civil. N’hi havia de 50, 100 i 250 quilos. Els avions sortien de Pollença, a Mallorca, amb tanta regularitat que hi havia qui mesurava el temps segons la seva presència: «Falten deu minuts per a les bombes», deien.

Notícies relacionades

¿Ets incapaç d’imaginar una platja o recordar una foto? Tens afantasia, ceguesa de ment:

Després del temporal Ciarán: ¿per què unes platges guanyen sorra i d’altres desapareixen?

Un dels primers i dels últims objectius de l’aviació franquista va ser el litoral barceloní.L’1 d’octubre de 1937 hi va haver a la Barceloneta els primers ferits civils del món víctimes de caces amb metralladores. També hi va haver 45 morts pels bombardejos. Al port es va donar un dels més terribles atacs del final de la contesa, el gener del 1939. I el terrible 1938. Hi ha qui defensa que els sanguinaris bombardejos de març d’aquell any no van ser cosa de Franco sinó de Mussolini, que es va valer de la devastació barcelonina –més de mil morts en només tres dies– per advertir els francesos del que podia passar-los. El 17 de març van llançar la tristament famosa bomba del Coliseum. La detonació va ser tan tremenda que va destrossar els vidres a 500 metres al voltant. Una dona que cuinava un arròs a la seva casa de la Gran Via amb Roger de Lluria va quedar commocionada al veure la cassola omplir-se de vidres.

En fi. Tot això és el que aflora quan un tros de passat apareix al fons del mar. I molt més, que no hi cap a cap columna de cap diari.