Cimera del G7, camí cap a la irrellevància

Hi va haver un temps en què la veu del G7, tot i que sigui informal i només inclogui set països industrialitzats occidentals, tenia la capacitat per marcar l’agenda mundial. Avui, sobretot després de la creació del G20(2008), la seva influència ha minvat considerablementi, si encara obté alguna atenció mediàtica, és menys pels resultats de les seves cimeres anuals que per la força que encara conserven les maquinàries de comunicació/propaganda dels seus participants. A l’espera que algun gest melodramàtic d’algun dels convocats acapari els focus, la cimera que avui s’inicia a Biarritz sembla que no modificarà el seu declinant rumb.

De fet, l’eco que fins ara ha creat la convocatòria té molt més a veure amb les formes que amb el contingut. De la mà de l’amfitrió, Emmanuel Macron, les prioritats de la trobada se centren a assolir acords per reduir les insuportables bretxes de desigualtat que defineixen el nostre món (incloent-hi la digital), conscients del seu potencial desestabilitzador, i per respondre a l’amenaça existencial de la crisi climàtica. No obstant, res apunta que finalment s’aconsegueixi cap avenç en aquests assumptes, ja que les posicions entre els Estats Units i la resta dels participants són cada vegada més dispars, amb visions divergents tant en el capítol global (prioritat absoluta dels interessos nacionals o marc internacional definit per regles) com en el comercial (proteccionisme o multilateralisme) i en el mediambiental (negació del canvi climàtic o compliment de l’Acord de París). Per això el més probable és que, per primera vegada, no hi hagi ni tan sols un comunicat final o que, si n’hi ha, sigui encara més plumbi que de costum.

Notícies relacionades

Les grans potències acudeixen dividides al G-7 de Biarritz

Naturgy: no tots els fons són iguals

A l’espera de confirmar-ho, el que ens ocupa de moment és el cada vegada més desproporcionatmuntatge de seguretat entorn de la reunió, blindant Biarritz no només contra terroristes i la contracimera, sinó contra les possibles accions dels ‘armilles grogues’. A això s’uneix el repàs de la crítica situació en la qual es troben alguns dels participants, amb Itàlia políticament paralitzada, Alemanya pràcticament en recessió, el Regne Unit vorejant el precipici del 'brexit' i la mateixa França sense força per assumir el lideratge de la Unió. Si a tot això se suma el permanent esperpent de Donald Trump, que serà el pròxim amfitrió i que ha fet servir les dues últimes cimeres per anunciar la sortida de l’Acord de París i per insultar el primer ministre canadenc, només queda intentar endevinar quin nou exabrupte afegirà a la seva llarga llista.

Mentrestant, i sense menysprear cap dels altres països convidats (entre els quals figura Espanya), la pregunta que es pot formular és què arribarà abans, si una invitació a Rússia (expulsada el 2014 per la seva acció a Crimea) –cosa que suposaria un altre clau al taüt de la llei internacional que condemna tota ocupació per la força d’un territori sobirà– o a Apple, Facebook o Amazon, tant o més poderosos que alguns dels participants.