Anar al contingut

L'essència del teatre

Millor que no sigui danès

Millor que no sigui danès

Josep Maria Fonalleras

Últimament la insensatesa ataca el teatre. Tot ha de ser «real» i «verídic» perquè sigui «autèntic»

Fa un mes que la companyia belga Studio Orka va estrenar al Manchester International Festival una obra que es diu 'Tuesday', que és el nom del protagonista. Quan era un nadó, la mare el  va abandonar en una església i el capellà que el va trobar el va batejar com a Dimarts, “perquè és el dia que et vaig trobar”. Ara és vell i rememora la seva vida. És un espectacle per a grans i petits, una faula optimista. Una de les amigues de Dimarts és discapacitada, va en una cadira de rodes.

Però resulta que l’actriu que interpreta aquesta dona no ho és, de discapacitada, de la mateixa manera que l’actor que fa de Dimarts no es diu Dimarts i no va ser abandonat al carrer quan era nadó. Però fa veure que sí. És el que té el teatre: fer veure que és veritat tot allò que passa a  l’escenari. Fer veure.

Atac al teatre

L’obra va estar a punt de no estrenar-se perquè el director del MIF, John McGrath, va exigir que el personatge de la noia en una cadira de rodes havia de ser interpretat per una actriu que realment, a la vida i no només al teatre, anés en una cadira de rodes. La companyia va dir que no podien canviar de repartiment així com així, però van trobar una solució força matussera, però efectiva, que va satisfer l’organització. van canviar el guió i van dir que només era temporalment discapacitada i que, amb el temps, deixaria de ser-ho. McGfrath va acceptar perquè així “es garanteix que la representació sigui autèntica”.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

És un exemple més de la insensatesa que últimament ataca el teatre, , l’essència mateixa del teatre. Tot ha de ser “real” i “verídic”perquè sigui “autèntic”. És un virus global. Robert Lepage va estrenar fa un any 'Kanata', una història sobre el Canadà produïda pel Théâtre du Soleil d’Ariane Mnouchkine. A 'Kanata', que parla d’indis iroquesos, no hi participa cap indi iroquès. Les crítiques van ser ferotges. I la Mnouchkine va dir: “Sempre serà un actor qui interpretarà Hamlet; i no cal que sigui danès. De fet, em penso que és millor que no ho sigui. El teatre exigeix distància, transformació, proposa el camí de la imaginació. No hi pot haver compassió sense imaginació”.  És així de senzill. De profund.

Joan Ferraté també ens ho advertia: deia que la literatura i les arts tenen la capacitat de convertir l’engany en saviesa.