Anar al contingut

El paper de la dona a les festes populars

Es va vestir de festa

MARTA RAICH

Es va vestir de festa

Imma Sust

Fa uns anyets les festes populars estaven carregadetes de masclisme i les dones només servien per adornar el carrer, com una garlanda més

“Hoy el noble y el villano, el prohombre y el gusano bailan y se dan la mano sin importarles la facha. Juntos los encuentra el sol a la sombra de un farol empapados en alcohol magreando a una muchacha”. Això cantava Joan Manuel Serrat fa uns anyets, quan les festes populars estaven carregadetes de masclisme i les dones només servien per adornar el carrer, com una garlanda més. Si Serrat ho explicava així, serà perquè era així. I si ningú deia res, era perquè el masclisme estava tan interioritzat que era impossible treure'l. Ningú el veia. Ni tan sols Serrat, que em sembla un tipus bastant assenyat i que mai definiria com a masclista. Aquelles festes d’abans. Dones esperant que les traguessin a ballar sense atrevir-se a dir que no a qui l’hi proposava. Aquesta Colometa de ‘La plaça del Diamant’ al·lucinaria si veiés en què s’ha convertit el seu barri. Ja fa temps que Gràcia se suma a totes les propostes feministes i antimasclistes. Aquest any, el lema és ‘Només un sí és un sí’.

Tot això és genial i desitgem que totes les festes d’Espanya vagin pel mateix camí. Però ja no es tracta només de conscienciar la gent perquè no s’abusi sexualment de les dones, que és molt, per descomptat. També estaria bé incloure’ns més en les tradicions i l’organització de les festes. Bé, potser no s’ha d’esperar que ens hi incloguin. Els drets no es demanen, s’agafen. Doncs això.

Aquestes orquestras on els cantants són homes i les dones vesteixen seminues i tot i que tinguin una veu increïble es limiten a fer els cors i a bellugar-se de forma sexualitzada. O la fallera de València, que és una espècie de ‘miss’ que només serveix per fer bonic acompanyada de la seva Cort d’Honor. L’evident exemple masclista del “calladeta estàs més bufona”.

Són moltes les festes que ens avergonyeixen a algunes. Però a poc a poc, les dona va trepitjant terreny i va exigint més.

He estat uns dies a Menorca i m’han explicat que a les famoses festes populars, els anomenats jaleos, les dones han aconseguit poder muntar el cavall pràcticament a tota l’illa. Pel que sembla, això al principi només estava permès als homes. Sempre hi ha una primera dona. La Rosa Parks que asseu el seu cul negre al seient per a blancs. A Menorca és Consuelo Marqués Melià. Nascuda el 1950, es va estrenar amb 19 anyets a les festes de Sant Bartomeu. Ella va trencar la veda i l’han seguida moltes des de llavors. Que tot i que se’ls permeti muntar el cavall, no se les deixa vestir igual que els homes. Allò de la dona florero. Que sembla que la nostra estètica és més important que els nostres actes. T’hi deixo pujar, però a la meva manera. T’hi deixo entrar, però només una mica. I no parlis gaire, no sigui que la caguem.

Les que s’han quedat enrere són les dones de Ciutadella per a les festes de Sant Joan. Se les continua discriminant i només poden participar homes nobles i cures. Em sembla increïble. Hi ha una cosa estranya en les tradicions, que fins i tot algunes dones les defensen a ulls clucs tot i que això les exclogui o les humiliï. Així seran les dones de Ciutadella. Que entenc que no volen tenir veu a la seva festa més famosa.

Però no tot està perdut. A les festes de Vitòria d’aquest agost ja no es permeten segons quines actituds. La quadrilla Mozkorraldi ha sigut expulsada després que alguns dels seus membres exhibissin pancartes que posaven en dubte la violència de gènere. Es van quedar sense passejada.

Després hi ha festes com la Patum de Berga, que compta amb les dones pràcticament per a tot, des que el 1960 es va fer el primer 'salt de plens' només de dones.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

I jo, com a gracienca enamorada del meu barri, espero la festa major amb candeletes. Orgullosa de poder participar d’una festa tan posicionada en contra del masclisme. Ja apuntava maneres quan la primera pregonera va ser una dona. Sílvia Munt. A tots ens passa pel cap el personatge de ‘La plaça del Diamant’, la Colometa. La dona fràgil, però tremendament forta. Una dona apoderada que plantava cara. Amb por, però ho feia. Al Quimet, a la guerra i al que fes falta.

En molts llocs d’Espanya, les dones continuen sent com les cantava Serrat, però cada vegada més s’hi rebel·len. La maleïda ‘Manada’ d’alguna manera ens ha obert els ulls. Cada vegada tenim més clar que ‘No és no’ i que ‘només sí és sí’.  I que alguns entenguin d’una maleïda vegada que tiren més dues neurones que dues mamelles. De veritat. I que sense revolució no hi ha evolució. Passarem a l’acció.