Anar al contingut

Al contraatac

"¡Parla en català, collons!"

Andreu Dalmau

"¡Parla en català, collons!"

Carles Francino

M'inquieten i em repugnen insolències com les de la portaveu del Govern català o del president de la Cambra davant de preguntes formulades per periodistes en castellà

Tinc clar des de fa temps que elaborar plans resulta un exercici bastant inútil, perquè sovint és la mateixa vida la que et descol·loca; per bé o per mal. Si quan era a TV-3 algú hagués pronosticat que jo tornaria a Madrid i a la ràdio, només hauria tingut un dubte: quant havia begut, o què s’havia fumat, l’aprenent de profeta. I no obstant, aquí soc. A hores d’ara em resulta carregosa la pregunta de si tinc problemes per viure i treballar a Madrid, tot i que disposo d’un catàleg de somriures i gestos de compromís per no incomodar el meu interlocutor, sigui català o castellà; porti mala llet la seva pregunta o sigui simplement un recurs per entaular conversa.

En canvi, les meves reserves de paciència són bastant més petites quan m’han plantejat que el tema lingüístic a Catalunya pogués suposar un problema de primer ordre i que per això s’havia de portar als tribunals. He tingut bronques notables, algunes motivades pel desconeixement de qui m’ho deia; d’altres directament per les ganes d’emprenyar que tenen alguns. Però tampoc he negat mai que el model de normalització lingüística es pugui revisar; perquè no em convenç que les reclamacions presentades es despatxin al·ludint al consens general i pretextant que són minoria. Tot és millorable. I la fibra lingüística és massa sensible com per no extremar la prudència. Per això m’inquieten –i em repugnen– insolències com les de la portaveu del Govern català, Meritxell Budó, o del president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Canadell, davant de preguntes formulades per periodistes en castellà.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Bastant toquen ja els nassos els qui van abolir del vocabulari comú l’ús de la paraula 'Espanya', substituint-la per un eteri, ridícul i ofensiu 'Estat espanyol’. Però això d’ara és més greu, perquè l’acceptació –i l’èxit– de la normalització lingüística es va basar en un pacte: aprenem, protegim i potenciem el català –encara que el castellà sigui majoritari– perquè és un ascensor social i perquè els dos idiomes conviuen al carrer sense problema. Si s’envien senyals que aquest pacte s’ha trencat, podria equivaler a una declaració de guerra. Vaig sentir fa anys l’imperial “¡parla en castellà, cony!”; si algú el vol substituir per “¡parla en català, collons!”, només canvien els òrgans genitals. El cervell i el tarannà són els mateixos. Idiotes i sectaris.