Anar al contingut

Dues mirades

Llengua malalta

Llengua malalta

Josep Maria Fonalleras

Dir que la llengua catalana viu uns moments crítics no és cap exageració, tot i que sempre hi haurà qui trobi que aquesta postura (és contempla com una postura i no pas com una evidència, com si es pogués triar, com si fos una contingència, és a dir, una possibilitat, i no pas una certesa) és desorbitada. Aleshores, es posen sobre la taula dades oficials positives o nivells d’aprenentatge o números que, en aparença, en certifiquen la vitalitat. I encara hi ha qui posa l’accent, amb malícia, en la supremacia i la intolerable imposició del català, en el menyspreu de la llengua castellana. La “llengua meva malalta, pàtria meva”, que va dir el poeta Comadira, s’està desfent, es dilueix, s’enfonsa, diguin el que diguin.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Una entitat privada, Plataforma per la Llengua, acaba d’anunciar que només el 14’6% de les converses al pati dels alumnes d’ESO són en català. Hi ha qui se n’ha escandalitzat. “Ara espien els nois”, he llegit. O “¿i què passa si és així?”. No han vist en aquest termòmetre la certitud d’una dolença sinó l’avís del totalitarisme. No espien, són dades d’un estudi estadístic. I no passa res, és cert. Només que el món que coneixíem està desapareixent. No res.