Milana bonica

Ara que les cendres han substituït flames i brases potser és el moment d’afegir alguna cosa sobre el sud de Catalunya sense necessitat d’adornar-la barrocament amb les comprensibles hipèrboles sentimentals que ens han acompanyat aquests dies mentre el foc deglutia el paisatge de la Ribera d’Ebre.

Per començar, les Terres de l’Ebre no són un fotograma d’‘Els sants innocents’, de Miguel Delibes. No hi ha ningú esperant la caritat de la senyora marquesa, com tampoc es practica l’endogàmia ni se sacrifiquen ovelles al déu de la pluja. No, senyors. Tampoc són una reserva índia americana esperant la concessió per poder operar un parell de casinos que permetin amb els seus beneficis que continuem vestint plomes i bategem la nostra prole amb noms tipus ‘bou blavós’, ‘riu que baixa’ o ‘presseguer florit’. Alguna cosa d’això, o molt, hi ha hagut durant aquests dies en els quals la solidaritat amb els afectats pel foc s’ha convertit en una espècie de caritat verbal permanent envers els catalans del sud que, efectivament, existeixen i tenen per costum dir les coses pel seu nom. Fent honors a tal tradició queda aquí escrit: escolteu, que som el sud però també és el segle XXI. Deixin d’ofendre amb tant de sucre. És, en el fons, una falta de respecte.

Ancorats en discursos d’altres temps

Fins aquí deuen haver llegit amb gust i movent afirmativament el cap els meus paisans del sud. Pot ser que les següents línies els provoquin alguna coïssor. Doncs aquí les tenim. Ja està bé, al contrari, de victimisme i d’abonar-se a competir per ser reconeguts com ‘el cul oficial del món’. No té cap sentit en ple 2019 continuar ancorats en discursos propis dels anys 60, 70 o 80. Però allà segueixen part dels meus, com si el temps no hagués passat i en lloc de produir la millor tonyina vermella del món (que marxa en avions exclusius al Japó) estiguéssim caçant rates d’arrossar per poder ingerir proteïna.

Les coses es poden dir pel seu nom, esclar. I és veritat –ja que hi som, fem enfadar a tothom– que si l’Upper Diagonal hagués escollit el sud en lloc del nord per passejar-se en xancletes i màniga curta no necessitaríem tres dits per comptar centrals nuclears o hauria resultat impossible que els molins de vent alteressin el paisatge fins i tot tornar-lo irreconeixible en alguns trams. Aquesta és una veritat del barquer. Però també ho és que quan la ciutadania es va decidir a actuar com a tal va ser capaç de posar potes enlaire tot un Pla Hidrològic Nacional que havia de tirar endavant, com va dir el ministre de torn emparat per la majoria absoluta d’Aznar, «per collons».  Al sud de vegades hem fet la feina i de vegades una miqueta menys.

El foc ha obert el debat sobre la pèrdua de població a les zones rurals o l’abandonament dels cultius. Benvingut el debat mentre tinguem clar que ni les Terres de l’Ebre, ni cap altra zona rural tenen l’exclusiva sobre el particular. A més, no es poden dir les falques de fa cent anys per explicar coses d’avui, com quan alegrement es diu que la gent viurà als pobles si pot guanyar-se la vida. ¿Esteu segurs que això és així? Toni Orensanz, periodista establert a Falset, explica que el seu Priorat ha passat en 20 anys de 10 cellers a gairebé 200, però la població de la comarca continua sent la mateixa que fa dues dècades. ¿Com pot ser? ¿Més feina no vol dir més gent? La realitat és que la gent fa la seva jornada laboral als pobles del Priorat, però dorm a Reus o Tarragona. No tot és tan fàcil com creiem.

Millorar les connexions ferroviàries

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Que cadascú faci el que ha de fer. Uns, creure en les seves possibilitats i esprémer-les al màxim, com han fet la majoria des de fa temps, fins que s’apaivagui definitivament el discurs victimista que cada vegada és més minoritari però que encara explica amb sorollosos adeptes. I l’administració, abandonar la seva deixadesa i, més enllà d’ofegar-nos amb vehements tuits solidaris, obsessionar-se a millorar, per exemple, les connexions ferroviàries.

L’emocionalitat que desencadena un incendi com el que ha assolat bona part de la Ribera d’Ebre, o els que encara poden succeir-se en els pròxims mesos, no pot ser l’excusa per ressuscitar vells clixés que ja no suporten una anàlisi raonablement objectiva del que és el sud de Catalunya. Dit d’una altra manera, si visiten el sud deu ser perquè volen i perquè és preciós, no perquè hagin d’experimentar una cosa similar a marxar de missions. I el mateix per als que som d’allà, prou de sentir-se còmodes amb el paper del pupes, principalment perquè, a més de no servir de res, acostuma a ser el pròleg de les profecies autocomplertes.