Sortir de l'armari

En teoria soc el que es diu (o el que es deia) una persona refinada. Vaig créixer en un ambient burgès envoltada de llibres i d'atencions, vaig començar a viatjar de molt petita, em van presentar en una safata de plata tot el que el món pot oferir de bonic i d’harmoniós. 

Estimàvem els animals, és clar. Teníem una barqueta de fusta (no de plàstic, no massa veloç, molt senzilla i pobra però que el meu avi havia dibuixat i fet construir) amb què sortíem a navegar. L’ostentació es considerava de mal gust. Parlàvem tres o quatre idiomes. A casa dels meus avis no es deien paraulotes, no es podia beure Coca-Cola i encara menys mastegar xiclet. Mai s’acomiadava cap empleat, ni a casa ni a l’editorial.

Hi havia un respecte absolut per la intimitat dels altres membres de la família, no ho compartíem tot, no parlàvem de tot, ens observàvem acuradament, estàvem atents als altres però mai ens ficàvem en la seva vida si no ens ho demanaven.

Parlàvem de cine, de llibres i dels nostres amics, apassionadament. No es parlava de diners. Es treballava amb absoluta dedicació i entrega, no es feien les coses a mitges. Als nens ens donaven una paupèrrima setmanada amb què anàvem a la botiga de davant de casa a comprar llaminadures. No tractàvem ‘pijos’ sinó intel·lectuals o ‘pijos’ intel·lectuals. No es comprava per comprar, la roba es portava fins que envellia i era de bona qualitat. Preferíem el mar a la piscina. No crèiem en Déu. Votaven partits d’esquerra, excepte potser la meva àvia, però si votava la dreta ho feia més per fastiguejar que per convicció. Cultivava hortènsies, no un jardí d’hortènsies, dos suports per a testos grans. Teníem gossos salsitxa i més tard pastors del Pirineu i labradors. La cuinera dels meus avis feia la millor sopa de peix del món. Conduïen cotxes utilitaris, mai de luxe. I hi havia llibres per tot arreu.

En secret

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

I aquí estic jo, 40 anys més tard, no bec, no em drogo, no fumo, no vaig al casino a jugar a la ruleta. Faig una cosa pitjor. Ho faig absolutament en secret i després passo hores encaparrada intentant entendre per què m’agrada veure aquestes dones operades, mal parlades i que posen les sabates a sobre del sofà. No ho sé, no tinc resposta. Sé que no soc l’única. Així que he decidit sortir de l’armari: miro les Kardashian per la tele. I m’encanten. Soc el que no hi ha