Anar al contingut

La clau

Toñi, Miriam i Desirée

Toñi, Miriam i Desirée

Joan Cañete Bayle

Sí, Toñi, Miriam i Desirée van ser víctimes d'una vasta i complexa xarxa. Se'n diu violència masclista

Toñi, Miriam i Desirée. Amb tres noms de pila n’hi ha prou per rememorar l’horror, el dolor i la vergonya. Són els tres noms de les adolescents d’Alcàsser desaparegudes el novembre de 1992, torturades, violades i assassinades, un crim que s’atribueix a Antonio Anglés, en parador desconegut des del descobriment dels cadàvers, i Miguel Ricart, únic condemnat i en llibertat després de la derogació de la ‘doctrina Parot’ després d’haver complert una pena de 20 anys. Toñi, Miriam i Desirée a penes apareixen al documental ‘El caso Alcàsser’, que reconstrueix a Netflix els fets d’un succés crucial en la història moderna espanyola. Són les víctimes, protagonistes absents de la seva pròpia tragèdia, alienes al que va passar des que els seus pares van denunciar que mai havien tornat a casa després de sortir camí de la discoteca.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Toñi, Miriam i Desirée. Els seus noms ens porten a altres, als autèntics protagonistes de la història que han convertit Alcàsser en sinònim de desvari social i mediàtic arran d’un succés. Nieves Herrero, Paco Lobatón i Pepe Navarro, amb l’ajuda de l’inefable periodista i criminòleg (sic) Juan Ignacio Blanco, són història del periodisme espanyol. Amb Alcàsser, Herrero i Lobatón van capbussar al país per primera vegada en la morbositat de les escombraries prostituint el nom del periodisme. Navarro el va banyar en excrements. Després d’ells en van venir d’altres ‘realities’ i judicis paral·lels, potser pitjors, però res impressiona tant com la primera vegada. Impacta veure de nou al documental els programes que es van emetre la nit en què es van trobar els cadàvers o durant el judici. D’una banda, avergonyeix constatar fins a quins fons morals van descendir. Per l’altre, se’ls reconeix com a pioners. El que hauria passat amb Alcàsser en l’era de les xarxes socials és una distopia de terror, digna d’un altre èxit de Netflix: ‘Black mirror’.

Toñi, Miriam i Desirée. Als seus noms està unit el de Fernando García, pare de Miriam. Eixut, 27 anys després conserva la mirada entre perduda, al·lucinada i decidida que el va convertir en el pare coratge favorit dels platós. El pas del temps suavitza la mirada cap a ell. La immensitat de la pèrdua, el buit del dolor, ho expliquen, si bé no ho justifiquen. Si altres protagonistes de la tragèdia són carronyers i miserables, García és humà en tot el sentit imperfecte de la paraula. És fàcil desitjar al costat d’ell que l’horror s’expliqués per una gran conspiració de pròcers i no per la sordidesa de Ricart i els Anglés, aquesta família que sembla sorgida de la ment febril d’un guionista de ‘Fargo’. Aquesta va ser sempre la gran carta de la teoria de la conspiració, el desig que fos veritat per donar-li sentit a un món que no en té.

Però el cas és que sí que hi va haver una gran conspiració després de la mort de Toñi, Miriam i Desirée. El documental ho explica amb gran encert. Una conspiració que afecta tota la societat de forma transversal, des de polítics a periodistes passant per jutges, policies, advocats, mestres, etcètera. Com Marta del Castillo, com Diana Quer, com Laura Luelmo, Toñi, Miriam i Desirée van ser víctimes d’una vasta i complexa xarxa. Se’n diu violència masclista. Avui, centenars de víctimes després, continua causant horror, dolor i vergonya. No oblidem els seus noms: Toñi, Miriam i Desirée.

 

Temes: Netflix