Demanar perdó

Fa uns dies des del Ministeri de Treball es va exigir que el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, demanés perdó per les opinions sobre els efectes de la pujada del salari mínim interprofessional. Vaig fer dues lectures diferents de la notícia. La primera, de rebuig perl’atreviment d’un càrrec polític, que fa el que pot al lloc que ocupa i sap el que sap tenint en compte la manera en què se l’ha elegit –políticament i de partit–, davant una persona que a més de la responsabilitat actual acumula un bagatge de coneixements en un servei d’estudis de competència prou provada, especialment si la comparem amb la dels gabinets ministerials.

La segona lectura va ser a favor de l’autonomia del Banc d’Espanya, ara sí, ja que el retret mostraria que si la ministra volia dominar l’opinió del Banc en el tema, aquesta vegada no ho havia aconseguit. No seré jo qui defensi els nomenaments passats i presents dels governadors. Ni els consellers de govern. Els primers seran anomenats pel president del govern per a un mandat que sobrepassa el cicle polític i que, amb prou feines, pot sobreviure una alternança de governs.

Dels sis consellers, sense ser una regla escrita, tres acaben sent proposats pel partit que domina el Govern en aquell moment, dos per qui està a l’oposició, i un de perifèric, o "quota catalana" se li deia en l’etapa del bipartidisme.

Ja en el seu moment vaig escriure sobre la deficiència d’aquest procediment, i, en concret la mala jugada que suposava per a l’actual governador que el PP (el Govern, perdó) el nomenés a dit. En un país normal ho hauria fet una comissió de nomenaments del Parlament, amb una compareixença de la qual Pablo Hernández de Cos hagués sortit sens dubte amb bona nota, i sense l’etiqueta de la mala causa de qui políticament, Rajoy, el va designar.

El tema de l’autonomia del Banc ve de lluny. Recordo quan encara estudiava un moviment que encapçalava un catedràtic de Dret Financer que escrivia contra aquesta autonomia del supervisor bancari. Exigia des de postulats suposadament democràtics que els pressupostos de l’entitat fossin aprovats al Parlament, intervenció i comptabilitat pública en la seu actuació, i estatut personal funcionarial. I d’actuació amb criteri propi, res de res.

Sent al Banc vaig entendre que l’autonomia a què aspiràvem mai volia dirindependència. L’actuació s’ha de situar en els àmbits que marca el mateix estatut de creació del Banc. Fora d’aquest marc competencial no pot exercir discrecionalitat arbitrària. Així ho intentem molts dels que hem sigut membres del seu òrgan de govern. Certament, noobstant, el tentacle polític és molt llarg i en un règim presidencialista com el que permet l’ens regulador, nomenar un governador, tot i que després sigui difícil de canviar, pot deixar peatges d’agraïment etern.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

I el poder executiu sempre pot pensar que els que serveixen a la institució són els seus subalterns. Recordo molt bé quan en època de Miguel Ángel Fernández Ordóñez i, en sessió plenària, em va passar ell mateix una nota amb una notícia en la qual el ministre de l’època, Celestino Corbacho, des de Las Palmas, em posava a parir per una opinió expressada sobre el mercat de treball espanyol. D’entrada, no fa cap gràcia que et situïn en el pim pam pum polític sense buscar-ho.

Però demanar perdó per una opinió donada des del’estudi  i no la improvisació, des de la tranquil·litat i no amb la boca calenta del debat partidista, no és procedent mai per a qui actuï al seu marc d’autonomia i parli amb independència de criteri. I menys exigir-ho des dels mitjans. El temps sempre acaba posant cadascú al seu lloc, malgrat la dificultat personal que es pugui viure en moments determinats.