L'Helvètica ha tornat

Amics lectors, l’Helvètica ha tornat. Em refereixo al tipus de lletra que s’utilitza en marques tan conegudes com Lufthansa i Nestlé o en la capçalera i en els titulars d’aquest diari. Dic que ha tornat i els dissenyadors gràfics poden objectar que no se n’havia anat mai, però potser aquesta sensació sigui una conseqüència del seu èxit: en publicitat s’ha utilitzat tant que ha perdut prestigi i s’ha banalitzat amb mil imitacions. I el mateix va passar amb els ordinadors personals: al principi la gent utilitzava per defecte la Times (romana) o l’Helvètica (de pal sec) per escriure-ho tot. Després, arran de l’empatx, van anar imposant-se alternatives clonades com la Verdana, l’Arial o la Calibri...

Notícies relacionades

Per no repetir les eleccions

¿Per què es protegeix els fumadors?

De fet, l’Helvètica ha de ser l’únic tipus de lletra a la qual li han dedicat tot un documental. El 2007, pels 50 anys del seu naixement,Gary Hustwit va realitzar tot un acte d’amor a la lletra per explicar els seus orígens i la seva influència en l’estètica escrita del segle XX. L’Helvètica és una creació deMax Miediger, encarregada per la farga Haas, a partir d’un tipus del segle XIX. En el documental surten dissenyadors que la critiquen “com un malson” quan ho has de llegir en pàgina de llibre o com “un exèrcit de lletres totes iguals”, i d’altres que la defensen dient que amb l’Helvètica pots dir “t’estimo” i pots dir “t’odio”, i les paraules arriben amb tota la potència, netes.

El retorn que jo he detectat es dona sobretot a les cobertes dels llibres, d’on semblava proscrita. Després d’uns anys en què la il·lustració i els experiments cal·ligràfics han dominat el disseny, ara veiem l’Helvètica amb tota la seva esplendor tipogràfica en les de Club Editor o per definir el títol en les d’Angle Editorial. Els més atrevits, sobretot al Regne Unit, l’han començat a utilitzar només amb majúscules, sobre una imatge, i el seu aspecte és artístic i publicitari alhora. És també el cas de l’editorial Malas Tierras, amb un títol com ‘Mi padre, el pornógrafo’, deChris Offutt. Un veu el llibre a la taula de novetats i tot –títol, imatge, Helvètica– es confabula perquè tinguis ganes, com a mínim, de fullejar-lo.