Els partits d'àmbit no estatal i la governabilitat

Si hi ha un tret del sistema polític espanyol que es manté immutable malgrat els canvis recents del sistema de partits és el protagonisme dels partits d’àmbit no estatal (PANE), un nom ni atractiu ni fàcil però molt útil encunyat pel mestre Isidre Molas en plena Transició a la democràcia. Aquest apel·latiu, que es desmarca del criteri ideològic habitual (partits nacionalistes, partits regionalistes, partits autonomistes) fa referència a partits que només presenten candidatures en una o diverses circumscripcions i que limiten voluntàriament la seva implantació a una part del territori estatal que és al qual circumscriuen la seva activitat política. S’engloba així en una única categoria nombrosos partits de diferent ideologia i que persegueixen objectius polítics molt diversos: des dels merament regionalistes, passant pels nacionalistes fins als independentistes i tots aquests poden ser indistintament de dretes o d’esquerres. 

A Espanya, a causa de l’existència d’una profunda fractura centre–perifèria, pràcticament des dels inicis de l’Estat liberal hi ha hagut PANE, especialment als territoris històrics o amb fets diferencials. No obstant, el desenvolupament de l’Estat autonòmic va propiciar la seva aparició en gairebé totes les comunitats autònomes. De fet, les úniques autonomies on no ha hagut mai aquest tipus de partits en els seus respectius Parlaments són Madrid i Múrcia. En la resta hi ha hagut PANE tot i que són pocs els que han aconseguit fer el salt a l’arena estatal. Tot i així des de 1977 la presència de PANE al Congrés ha sigut la norma convertint el Parlament espanyol en un dels més plurals, circumstància compatible, fins fa poc, amb una elevada concentració d’escons en els dos principals partits del sistema.

L’aparició de Podem i Ciutadans

El nombre de PANE al Congrés ha oscil·lat entre 8 i 12, però no tots han tingut el mateix protagonisme en les investidures i en la governabilitat. Tradicionalment han sigut els nacionalistes catalans i bascos moderats, CiU i el PNB, juntament amb els canaris els que han facilitat la formació i el manteniment del Govern, excepte durant el mandat de Zapatero que es va recolzar en diversos PANE d’esquerres.

A partir del 2015 les condicions es van alterar no només per l’increment de la fragmentació que va suposar l’aparició de Podem i de Ciutadans, sinó perquè l’habitualment cooperativa CiU havia desaparegut i els seus successors, canviats en independentistes, semblaven disposats a desentendre’s de la política espanyola. On abans hi havia dos partits ara n’hi havia quatre, però en absència de majoria absoluta i a falta d’entesa dels dos grans partits, llavors el PP i el PSOE, Espanya només continuava sent governable amb el recolzament dels PANE. Així va quedar demostrat en la moció de censura i reconfirmat en la caiguda de Pedro Sánchez quan els independentistes catalans van negar el seu recolzament a la tramitació dels Pressupostos.

Les eleccions del 28 d’abril han donat un nou pas de rosca al sistema de partits espanyol amb l’arribada de Vox, el cinquè partit d’àmbit estatal en discòrdia. I malgrat això tot continua igual. O dos dels grans partits, ara el PSOE i Ciutadans, que no només sumen 180 escons, sinó que a més són els que ocupen la posició central del sistema polític, es posen d’acord per governar o tot seguirà en mans dels PANE.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

L’interrogant és en mans de quin PANE. Després de l’experiència de la legislatura anterior, Pedro Sánchez desconfia dels partits independentistes catalans, malgrat la retòrica tranquil·litzadora d’ERC, i prefereix altres aliats. D’aquí la insòlita situació de mirar de guanyar-se el recolzament d’UPN per a la investidura, un PANE que manté una complexa i canviant relació amb el PP, però al cap i a la fi relació –en aquestes últimes eleccions autonòmiques han concorregut conjuntament i amb Ciutadans en la coalició Navarra Suma– a canvi d’evitar un Govern nacionalista a Navarra, per a la investidura de la qual es requeriria l’abstenció de Bildu. Fins i tot Pablo Casado ha beneït la infidelitat, probablement confiant que la relació no vagi més enllà. 

Tot canvia però els PANE es queden. Continuen sent la minoria indispensable que confirma la pluralitat d’Espanya i de la qual en depèn la governabilitat. El que seria desitjable, amb independència de les seves aspiracions polítiques, és que tots es comportessin lleialment i no utilitzessin el seu poder com a moneda de canvi, sinó en benefici de tots.