El franquisme pertinaç

En un parc pròxim a una escola els nens canten una cançó molt familiar, aquella que atribuïa a Francisco Franco un cul blanc. És bastant descoratjador que els fills dels que vam fer EGB encara cantin aquesta tonada. Els que vam néixer a la primera meitat dels 70 no vam conèixer la dictadura de Franco, però tot i així sabíem molt bé qui era i com va ser. Els nostres pares i avis ens en donaven testimoni de primera mà. Van ser ells, generacionalment, els qui van dissenyar la Transició, l’equilibri de debilitats, l’amnèsia voluntària, la menys dolenta de les solucions. Ells coneixien de forma instintiva, per la força pengen, la veritat profunda, l’amenaça latent, que era subjacent en la frase «vostè faci com jo, no es posi en política». La meva primera gran lliçó sobre el que implicava posar-se en política a Espanya al segle XX la vaig rebre el 1988, durant la gran vaga general contra el Govern de Felipe González. Davant la meva sorpresa, la meva àvia, angoixada, va fer provisió de conserves a la seva cuina, per si de cas, que mai se sap.

L’exhumació

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Som algunes les generacions que no vam viure sota el franquisme, i tot i així la presència de Franco en el discurs públic és més pertinaç que la feliç sequera. L’esquerra sempre ha recorregut a l’acusació de franquisme per desacreditar la dreta i el discurs nacionalista espanyol. Però com una profecia autocomplerta, en un cert tipus de dreta (política i mediàtica) ressorgeix un discurs d’arrels franquistes sense complexos que mai se’n va anar, però que era residual i no s’expressava amb tanta franquesa. Vox, sense anar més lluny, tot i que no n’és l’únic exemple. I, amb ells, també reapareixen certes estructures i tics profunds de l’Estat, cosa que és molt pitjor. Un buen ejemplo n’és la resolució del Tribunal Suprem que frena l’exhumació del cadàver del dictador i que afirma que Franco es va convertir en cap d’Estat d’Espanya «l’1 d’octubre de 1936», legitimant així el cop d’Estat.

El serial de l’exhumació, en un país amb tants cadàvers a les cunetes, és un cas més d’aquest franquisme pertinaç. Espanya no és el país franquista que alguns caricaturitzen, però, grotescos nostàlgics al marge, hi perviu un substrat, un posat, una volença d’una banda i una invocació permanent per l’altra: s’l veu i se l’esmenta fins i tot quan ni està ni se l’espera. Potser perquè malgrat que en el seu moment semblés una bona idea, segurament l’única possible, els cadàvers amagats sota l’alfombra solen fer pudor.