LA CLAU

Tyrion Lannister i la batalla de Barcelona

La decisió sobre qui serà alcalde està en mans de Colau. No hi ha res clar que aposti per ella mateixa

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp48358843 colau190527214310

zentauroepp48358843 colau190527214310 / Nazaret Romero

Les eleccions catalanes del 21 de desembre del 2017 les va guanyar Ciutadans amb més de 160.000 vots d’avantatge respecte a Junts per Catalunya (JxCat). Ciutadans no va governar, perquè ni tan sols va intentar unir una majoria de Govern. Sí que ho va aconseguir JxCat (hereva de CDC, el partit d’ordre per antonomàsia), que va tancar un pacte de govern amb ERC (un partit d’esquerres) i amb el recolzament extern de la CUP (una formació d’extrema esquerra).  Un pacte d’aquest tipus, aigua i oli en termes ideològics, no era una cosa mai vista, fruit de l’excepcionalitat del moment, amb l’article 155 en vigor i el procés als líders del procés en marxa. En l’anterior legislatura, Junts pel Sí (coalició de l’univers convergent amb ERC) es va sostenir al Parlament (no sense tensions) gràcies a la CUP.

Hipòcrites escarafalls

Notícies relacionades

Amb aquests antecedents, són hipòcrites els escarafalls amb què en determinats fòrums ha sigut rebuda la possibilitat que un pacte entre Barcelona en Comú, el PSC i Manuel Valls li doni l’alcaldia a Ada Colau. ¿Un pacte incoherent vist, sentit i llegit el que van plantejar els implicats durant la campanya i l’anterior legislatura? Sens dubte. ¿Contra natura ideològicament? Per descomptat. ¿Irònic, per utilitzar una paraula suau, perquè Valls va ser el candidat que les anomenades “elits de la ciutat” van anar a buscar a París per derrotar l’alcaldessa? Evident. ¿Potencialment inestable? Almenys tant com ho ha sigut la Generalitat des del 2015. I, sí, un acord entre perdedors, exactament igual que el que van firmar els tres partits que van ser derrotats per Inés Arrimadas després del 21-D per una diferència més gran que la que a Barcelona ha separat Ernest Maragall de Colau. Malgrat les semblances, un pacte va ser vist com a natural i l’altre seria una aberració.

Caricaturitzada com una política d’ambició desmesurada, la decisió sobre qui serà alcalde està en mans de Colau. No hi ha res clar que aposti per ella mateixa. El millor ensenyament de Tyrion Lannister és que guanya qui millor relat té. Fins al moment, s’ha vist que als comuns, en els moments de caixa o faixa, els costa molt desmarcar-se del relat independentista (Joan Coscubiela, al marge).  Avui, aquest relat diu que el que val a la Generalitat a l’ajuntament no és legítim.