Compte amb els miratges

Els miratges no són infreqüents, però això no els fa menys perillosos. Poden arribar a desorientar, fins al punt de conduir ràpidament i inadvertidament a un destí fúnebre. Com és sabut, els miratges, aquestes trampes perceptives, s’originen quan la llum del sol travessa capes d’aire de diferent densitat. Poden fer que les coses –un frondós oasi, per exemple– semblin pròximes quan estan allunyadíssimes, i inverteixen les imatges, de manera que el que està del dret sembli que està del revés.

El miratge, entès com a metàfora, és avui el pitjor enemic al qual s’enfronta el món postconvergent. La victòria extraordinària de Carles Puigdemont a les europees no hauria de confondre Junts per Catalunya i menys encara el PDECat sobre la naturalesa del que passa –i del que en gran mesura ja ha passat– a Catalunya.

Que Carles Puigdemont superés Oriol Junqueras no pot servir d’excusa per continuar sense reconèixer el moviment de fons, el que passa en realitat. I el que passa és que, més lentament del que ERC voldria, però de forma clara i sostinguda, els republicans estan substituint els postconvergents en les ments i els cors de molts catalans. La conseqüència no és cap altra que la progressiva erosió del poder institucional en mans dels segons.

Algunes mostres d’aquest moviment de fons les constitueixen la victòria d’ERC en les europees del 2014, en la recent convocatòria del 28 d’abril i ara a les municipals. També ha guanyat a Barcelona –on Junts per Catalunya s’ha desplomat–, i no només a Barcelona. El triomf a Lleida és molt rellevant, així com l’empat en regidors amb el PSC a Tarragona. O la penetració d’Esquerra al cinturó de Barcelona.

La realitat és que l’independentisme prefereix ERC, amb la seva estratègia més pragmàtica, per administrar les institucions, per governar. Per la seva banda, el món postconvergent no ha sigut capaç de construir una anàlisi clara ni d’esbossar una estratègia que mereixi aquest nom, i per això els seus missatges resulten dissonants i contradictoris.

Notícies relacionades

Puigdemont pressiona ERC per recuperar la "unitat" independentista

JxCat s'aferra a Puigdemont per intentar tapar la patacada a les municipals

¿Com s’explica, doncs, el recolzament massiu a Puigdemont a les eleccions europees? Al meu entendre, es tracta d’un vot de protesta i de solidaritat amb la persona –comprensible donada la molt difícil situació en què es troba l’expresident–, però que té una dimensió pràctica: reforçar Puigdemont portarà sens dubte nous maldecaps a l’Estat en l’àmbit europeu i internacional.

ERC està aconseguint el seu objectiu de convertir-se en la nova CiU, això sí, des del centreesquerra. El més natural seria que el món postconvergent reaccionés, conjurés l’autoengany i acabés per definir un pla propi i conforme amb l’actual relació de forces entre l’independentisme i els aparells de l’Estat. És urgent oferir una estratègia realista i a mitjà termini per a Catalunya, una cosa que, no obstant, no ha de ser incompatible, al contrari, amb el rol de denúncia constant del president Puigdemont i la resta de dirigents independentistes a l’estranger. ¿En seran capaços?