¿Un pederasta en llibertat?

Joaquín Benítez ha sigut condemnat per quatre abusos sexuals comesos entre el 2006 i el 2009 a 21 anys de presó. Des que va començar a investigar-se el cas el 2016, el reu ha estat en llibertat provisional. Els jutges han decidit que ja que la sentència encara és recurrible, continuï en la mateixa situació de llibertat provisional que tenia fins ara, amb restriccions de viatges i d’acostament a menors. Les raons d’aquesta benevolència van ser en el seu moment les càrregues familiars del condemnat, ja que assistia un germà minusvàlid. Potser ha pogut tenir un cert pes en la decisió judicial la seva edat, entorn dels 60 anys. Tot això no ha canviat des d’aleshores i, a més, el condemnat ha anat complint puntualment les seves obligacions judicials.

La decisió dels jutges és poc freqüent, sobretot perquè la condemna ve ratificada pels quatre testimonis coherents de les víctimes i la mateixa confessió del reu. Si això és així, ¿per què no imposar ja la pena? La raó costarà d’entendre a gairebé tothom, però fonamentalment consisteix que algun dia la "pena" haurà de deixar de ser vista per la societat com un càstig, perquè actualment hauria sempre de consistir en una espècie de tractament per regenerar el culpable. Potser fins i tot hauria de canviar el seu nom –pena– que té clares reminiscències d’antiga teologia i és infamant. Des d’aquest punt de vista, contemplant el cas amb una objectivitat imprescindible però gairebé impossible per com de nauseabunds són els delictes comesos, ens hem de preguntar fredament en quina mesura la privació de llibertat li serà útil a un reu molt probablement ja resocialitzat, però sobretot ens hem de qüestionar si li serveix d’alguna cosa a la societat, més enllà de la vana satisfacció per veure patir el culpable d’un delicte repugnant.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

La presó provisional ha de ser molt excepcional, perquè així ho volen les lleis, i si fins ara no s’ha percebut d’aquesta manera és per la tendència judicial massa reiterada a adoptar presons provisionals per defecte. Aquesta tendència havia de canviar, i ja ho ha fet en dos casos molt sensibles: el de La manada, i ara aquest. Abans van ser el cas Urdangarin i alguns altres de relacionats amb delictes econòmics. Si la tendència persisteix, caldrà assumir per fi, tot i que faci mal, que fins que no es dicta una condemna ferma, és a dir, irrecurrible, l’ingrés a la presó ha de ser excepcional. La regla general ha de ser la llibertat, i no la presó. L’estupor social no pot privar ningú de llibertat.

Es hem de preguntar si aquesta tendència judicial favorable a la llibertat es consolidarà. Hi contribuiria la posada en marxa d’un sistema generalitzat d’arrest domiciliari amb vigilància telemàtica, bastant més barat i eficient que la presó, per cert. Depèn dels Governs, central i autonòmics, ja que aquests últims també poden impulsar la posada en pràctica del sistema de manera que no ofereixi cap classe de suspicàcies a cap jutge.