Anar al contingut
Les opcions de Casado

JOSE LUIS ROCA

Les opcions de Casado

Astrid Barrio

Des de la darrera vegada que Pablo Casado va acudir a la Moncloa ha plogut molt. Va ser el 2 d'agost, pocs dies després d'estrenar el càrrec com a president del PP i a penes transcorreguts dos mesos des de la moció de censura que havia encastellat a Pedro Sánchez. Malgrat que el PP havia estat desallotjat del poder continuava essent el primer partit en el Congrés i gaudia d'una àmplia majoria al Senat i Casado se sentia reforçat després d’haver-se imposat en el procés intern a les poderoses Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal, la primera peça fonamental del govern de Mariano Rajoy i la segona peça fonamental del partit com a secretària general.

A la reunió d’aquest dilluns, en canvi, Casado hi arribava en hores baixes. El seu partit va obtenir el 28-A el pitjor resultat de la seva història: va perdre més de tres milions i mig de vots, del 33 per cent dels vots va passar al 16 i de 137 escons va retrocedir a 66,  a més de veure com la seva folgada majoria al Senat es va volatilitzar. En un context de divisió de l'espai de dreta a causa de l'aparició de Vox i de la presència de Ciutadans la seva estratègia de radicalització no va donar els fruits desitjats i no va aconseguir detenir fuites de vot a gairebé tots els costats. Més d'un milió i mig cap a Vox, més d'un milió tres-cents mil cap a Ciutadans, que va quedar a escassos 220.000 vots dels populars, i fins i tot gairebé 350.00 cap al PSOE. Les crítiques no s'han fet esperar i apunten com a culpable del retrocés a l’excessiva dretanització que ha imprès Casado. De sobte el PP sembla haver recordat que a Espanya les eleccions es guanyen en el centre. I  és aquí on es continuen guanyant. 

En aquestes circumstàncies el PP aspira a recuperar part del terreny perdut i torna a iniciar el viatge a centre. Casado en la seva reunió amb Sánchez ha abandonat el to dur que ha caracteritzat tota la campanya i ha recuperat el to més institucional amb l'objectiu de ser ungit com a líder de l'oposició, un lloc que li pertany per dret propi però li que li serà disputat perd Ciutadans per la proximitat en els seus resultats electorals. Aquesta rivalitat explica perquè el PP està tractant d'empènyer al partit taronja als braços del PSOE per tal que garanteixi la investidura i la governabilitat. Però si del que es tracta és de recuperar el centre el PP hauria de valorar si lliurar-l'hi en exclusiva a Ciutadans és la millor estratègia o si no seria més útil una actitud cooperativa amb el PSOE, per exemple, oferint una abstenció responsable en la investidura per a evitar-li la dependència dels partits independentistes.

De moment aquesta possibilitat, igual que el suport de Ciutadans al PSOE, semblen descartats però no es pot  oblidar que seguim en campanya, que els partits segueixen amb les seves posades en escena i que no serà fins a després de les eleccions autonòmiques i municipals del 26 de maig, quan  coneguin totes les seves carta, que les seves estratègies i les seves polítiques de pactes s'acabaran decantant.