La manipulació de les lleis

Tots els juristes sabem que les lleis són interpretables. No són textos que admetin una sola lectura perquè les mateixes paraules que els componen són matisables en funció del context en què es diuen o s’apliquen. L’única frontera que tenim és, parafrasejant Montesquieu, l’”esperit” de la llei, és a dir, allò que el legislador va tenir al cap a l’elaborar la norma. Aquesta voluntat del legislador tampoc és sempre evident, però moltes vegades sí que ho és.

Tot això vol dir que existeix un considerable camp de maniobra, que és raonable perquè la llei s’ha d’adaptar a la realitat, no sempre exactament coincident amb la que va imaginar el legislador, a fi de no haver d’anar reformant la norma constantment així que evoluciona aquesta realitat. Però el que no es pot fer és intentar manipular o tergiversar el contingut de la llei per fer-li dir el que mai va voler expressar o, pitjor encara, perquè digui el que ens convingui en cada cas concret.

Ja fa algun temps que observem amb massa freqüència actituds que recorden massa això, de vegades orientades per polítics irresponsables o desconeixedors del dret, que és el mateix en aquest context, o també per juristes que es creuen molt astuts. Consideren que el dret és una mena de xiclet mal·leable amb el qual fer bombolles de picardia que vesteixin de falsària legalitat els seus anhels polítics o d’una altra índole. Aquestes conductes s’haurien d’haver aturat des d’un principi, no només amb la desautorització institucional, sinó principalment amb una expressió col·lectiva d’estupor públic per part, almenys, dels juristes. Però no ha acostumat a ser així. La majoria ha jutjat la tergiversació amb un biaix ideològic aclaparador, i d’aquesta manera, si la manipulació s’havia operat per obtenir el resultat que agrada políticament a aquest jurista, es mira cap a una altra banda i llestos. O, fins i tot abusant de l’argumentació, es defensa a mort la tergiversació, i alguns juristes, presos mentals de la seva ideologia, arriben fins a l’oblit sincer del que és una manipulació matussera. La psicologia pot arribar a ser així de cruel.

Amenaça per a la democràcia

Fer una enumeració de les tergiversacions resulta inquietant, i puc assegurar que són totes igualment greus, perquè quan es manipula una llei, es falseja una de les principals garanties de la democràcia, i aquest últim és el mínim comú denominador en el qual tots hauríem d’estar d’acord. Però no, alguns creuen encara, com en l’antiga República romana, que de vegades són necessaris períodes limitats d’excepcionalitat, de dictadura en definitiva, per ‘posar ordre’. Traduït, concessions temporals a un poderós perquè faci el que li doni la gana durant un quant temps a fi d’erradicar els rivals.

Aquestes conductes són només avisos que cada vegada que s’interpreta una llei amb finalitats voluntaristes, es falseja el sistema i es coqueteja amb pràctiques pròpies d’una dictadura. Limitant-lo a assumptes relacionats amb el procés: les lleis del Parlament de 6 i 7 de setembre; la suspensió de l’autonomia ultrapassant el tenor de l’article 155 de la Constitució, que no permet aquesta suspensió en termes tan amplis; la insistència en una absurda investidura ‘telemàtica’ del president de la Generalitat; l’obstinació en què la Constitució “prohibeix” qüestionar la unitat d’Espanya.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Potser es va excedir el jutge d’instrucció al considerar que l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal permet suspendre dels seus càrrecs els processats per “rebel·lió” que estiguin presos, perquè és obvi que malgrat el tenor literal de l’article, el legislador va pensar exclusivament en el delicte de terrorisme, i no de rebel·lió. Això potser va contribuir a obstinar-se en una acusació de rebel·lió sense violència insurreccional insòlita fins i tot per a l’autor de la norma i per a més de cent penalistes espanyols, molts de molt alt nivell. L’última seqüela de l’anterior ha sigut la decisió de la Junta Electoral Central d’excloure tres candidats, resolució difícilment comprensible que ha sigut contestada fins i tot per quatre integrants de l’òrgan, per la fiscalia i fins i tot pel Tribunal Suprem. No són habituals crítiques tan contundents, que només es produeixen quan la decisió dels òrgans corresponents sembla que clami al cel.

Tribunal Suprem i Tribunal Constitucional tenen a la seva mà girar full d’una vegada aquesta arrugada pàgina de la història abans que instàncies internacionals ens treguin els colors. Tant de bo ho facin aviat.