ANÀLISI

El dia de la marmota a Gaza

Passen els dies, passen els anys, passen les dècades i es manté invariable la causa profunda de tanta violència: l'ocupació

2
Es llegeix en minuts
afp 1g69je

afp 1g69je / ANAS BABA (AFP)

Són diversos els analistes que han coincidit a parlar del dia de la marmota a Gaza a causa de l’enèsim repunt de violència entre la milícia palestina Hamas i l’Exèrcit israelià. No els falta raó, la dinàmica és sempre la mateixa: diversos actes de violència se succeeixen fins a formar una espiral que deriva en una explosió bèl·lica. A diferència de les grans operacions de càstig israelianes de 2008/2009, 2012 i 2014, aquesta vegada l’espiral ha durat només uns dies.

Crida l’atenció que les milícies palestines fossin capaces de disparar més de 600 projectils, dels quals una trentena van impactar en localitats israelianes. La seva capacitat per atacar Israel va en augment. És igual si els explosius són sofisticats o casolans: llançar míssils de forma indiscriminada contra la població civil vulnera el dret internacional. El mateix s’aplica als bombardejos israelians de represàlia sobre la franja, aquests sí sofisticats, no en va el Tsahal és un dels millors exèrcits del món. El balanç de víctimes d’aquesta nova escalada és tan desigual com acostuma a ser-ho: almenys 25 palestins i 4 israelians han mort.

Contribueix a la sensació de dia de la marmota la repetició de titulars (“guerra entre Hamas i Israel”, com si es tractés d’un conflicte simètric, entre dues parts amb una capacitat similar de fer-se mal l’una a l’altra) i l’habitual carta blanca que la comunitat internacional concedeix a Israel en el seu ús indiscriminat de la força.

El valor d’una vida

Notícies relacionades

Una altra constant del dia de la marmota que turmenta Gaza és l’escàs valor que el discurs dominant concedeix a la vida d’un palestí. Sense entrar a detallar les terribles condicions de vida d’una població de dos milions de persones amuntegades en un petit territori sota bloqueig des de fa més d’una dècada, l’últim any (de març del 2018 a març del 2019), Israel ha matat a Gaza 195 palestins (inclosos 41 nens) en les manifestacions de la Gran Marxa del Retorn. Aquestes morts, com les de les 25 persones de la recent operació militar, no mereixen la mateixa repulsa que aixequen els quatre israelians assassinats. Malgrat que això, diuen, es tracta d’una guerra entre dos combatents amb similar capacitat de fer-se mal, allò d’Israel és defensa pròpia i allò dels palestins, terrorisme.

Canvien els primers ministres israelians, canvien els líders palestins, canvien les motivacions i les causes conjunturals, canvia fins i tot la geografia, però el que es manté invariable és la mort de palestins. És igual que sigui Hamas o Al-Fatah, coets llançats des de Gaza, suïcides infiltrats des de Cisjordània o fedaïns enviats per l’OAP des del Líban. Passen els dies, passen els anys, passen les dècades i el dia de la marmota es repeteix una vegada i una altra. El que continua invariable és la causa profunda de tanta violència: l’ocupació.