Anar al contingut

MIRADOR

Uns resultats enverinats

Chema Moya

Uns resultats enverinats

Astrid Barrio

Ciutadans ha de decidir si renuncia a intentar formar govern amb el PSOE i ho fia tot a mira de beneficiar-se de la descomposició del PP

L’emergència de nous partits el 2014 va alterar radicalment el sistema de partits a Espanya. El va fer més fragmentat, més polaritzat i més obert, tant que Podem i Ciutadans van arribar a pensar que podien sobrepassar PSOE i PP, respectivament, i les seves expectatives en aquest sentit expliquen tant la fallida legislatura del 2015 com la convulsa legislatura que es va iniciar el 2016.

Pablo Iglesias, que en aquesta campanya ha exhibit el seu costat més moderat, es va negar a facilitar la investidura de Pedro Sánchez i fins i tot li va recordar allò de la «calç viva» perquè pensava que unes noves eleccions li servirien per aconseguir l’anhelat sorpasso, però no va ser així. Des d’aleshores la divisió interna no ha deixat de corroir el partit fins a trencar-lo i fins i tot ha impedit la reedició de les aliances territorials, que li aportaven bona part dels seus 71 escons. Clarament debilitat, ha anat acceptant la seva posició subsidiària respecte al PSOE i des de la moció de censura s’ha mostrat cooperatiu, passant de voler assaltar el cel a conformar-se d’assaltar el Govern, una cosa que gràcies als seus 42 diputats podria estar a l’abast de la seva mà malgrat haver retrocedit a la quarta posició.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Albert Rivera ha fet evolucionar Ciutadans en sentit contrari. De presentar-se el 2015 com un partit de centre amb capacitat per exercir de frontissa entre PP i PSOE, de pactar 200 mesures amb els socialistes per a un govern reformista i de progrés primer i recolzar Rajoy després de la repetició d’eleccions, va decidir abandonar el centre i començar a disputar al PP l’hegemonia a la dreta a força de brandir bandera. No semblava haver après res de la seva experiència catalana i no va ser capaç de preveure que aquesta competència amb el PP acabaria alimentant un tercer en discòrdia més radical, Vox, que ha fragmentat l’espai de dreta, l’ha polaritzat i l’ha empetitit.

Però la majoria de dretes per la qual Cs ha apostat no suma i en canvi, amb el PSOE, el partit al qual ha imposat un cordó sanitari, hi hauria una coalició mínima guanyadora que, a més, seria ideològicament viable, com es va demostrar el 2016. Gairebé duplicant els seus escons, Ciutadans ha obtingut un èxit sense precedents, però, havent empetitit les distàncies amb el PP a uns nivells que cap enquesta recent havia detectat i sumant majoria amb el PSOE, aquests resultats són un regal enverinat. El partit taronja ha de decidir si renuncia a intentar formar govern amb el PSOE i ho fia tot a mirar de beneficiar-se de la descomposició del PP per aconseguir el sorpasso i ser, a la llarga, alternativa al PSOE, o si reprèn la seva estratègia centrista inicial i desempolsega l’acord al qual va arribar amb els socialistes el 2016 per fer un govern de coalició. De moment, sembla que Cs s’inclina més pel primer i que els socialistes estan més temptats per un acord d’esquerres. Hi haurà moltes pressions, i la decisió definitiva no es coneixerà fins a la segona volta del 26 de maig