Guanya el pragmatisme

La nit electoral va tenir l’interès d’un partit de la màxima, d’acord amb una jornada de participació històrica. Vam seguir l’escrutini agafats a les crispetes i la calculadora, per entretenir l’ansietat, mentre sumàvem les opcions de formar govern durant l’escrutini. Han sigut les eleccions més incertes, les primeres amb cinc grans partits en lliça i amb l’entrada de la ultradreta al Congrés, que acaba així amb l’anomenada excepció espanyola a Europa. Estem vivint un canvi de cicle polític que va començar el 2015 trencant el bipartidisme i que culmina ara amb la divisió a dos blocs ideològics, l’esquerra i la dreta, amb poca porositat entre ells.

Va guanyar el PSOE, i va guanyar el bloc de l’esquerra, és a dir, ha guanyat sobretot el pragmatisme i la moderació, davant l’extremisme i la radicalitat a la qual s’ha llançat embogida tota la dreta. El PSOE ha obtingut una victòria inapel·lable, es converteix en la primera força política del país, doblant pràcticament el PP. El PSOE també ha aconseguit la majoria al Senat. El líder socialista, Pedro Sánchez, ha fet història, ha guanyat dues vegades les primàries del seu partit, una moció de censura i unes eleccions generals, una resistència de manual. Èxit absolut en un escenari molt fragmentat, tot i que per sota de les seves expectatives, ja que esperaven governar en solitari recorrent a la geometria variable parlamentària.

Notícies relacionades

Uns resultats enverinats

Sánchez derrota la dreta

El PSOE podria governar amb Unides-Podem (UP), tot i que el partit d’Iglesias no ha tingut una bona nit. UP ha rebaixat la seva representació parlamentària i no ha assolit la seva expectativa de convertir-se en la tercera força política del país, però s’ha col·locat en una posició estratègica que el podria portar al Govern. Si Sánchez és un resistent, Iglesias ha sigut el renascut en aquesta campanya, el seu lideratge era qüestionat abans de la campanya electoral, el seu partit semblava descompondre’s en lluites orgàniques i la seva baixa paternal l’havia tret fora dels focus. La seva reaparició, coincidint amb les revelacions de la guerra bruta patida per Podem a càrrec de les clavegueres de l’Estat, i en especial la seva participació en els debats electorals amb un to assossegat, respectuós i esgrimint la Constitució, li han fet guanyar punts, tot i que no els suficients com per consolidar-se com la tercera força política del país o com el soci estratègic indispensable del nou govern.

La victòria d’UP és “suficient” segons Iglesias, que aposta per treballar “discretament” per construir un Govern de coalició d’esquerres, però Pedro Sánchez té també el comodí de Cs per formar govern. Sembla difícil que Sánchez i Rivera puguin vèncer les seves antipaties personals i que Cs renunciï a disputar-li el lideratge de la dreta a un Pablo Casado que ha portat el PP a la desfeta, però en política pot passar de tot. I d’aquí un mes les autonòmiques i les municipals i les europees. Això no ha fet més que començar.