Ser o no ser

La política espanyola està en fase de dubte hamletià, alguns es pregunten què volen ser de grans i d’altres com volen arribar a vells. Ara que hi ha govern i s’ha posat en marxa l’engranatge institucional, és quan els partits han d’escollir el seu paper. Aquesta legislatura ofereix un escenari inèdit. Hi ha dos partits d’esquerres al Govern i una oposició de dretes que es disputa ferotgement el terreny. En aquest context s’ha d’entendre la falta de resultats de la trobada de Sánchez i Casado a la Moncloa, després de gairebé dues hores de reunió. La majoria parlamentària que sosté al Govern és molt fràgil i necessiten majories qualificades per abordar reformes institucionals com la renovació del CGPJ, sobretot. «Aquí no sobra ningú, ni tan sols l’oposició», reconeix Sánchez, així que després de dos mesos sense trucar a Casado i cinc mesos sense reunir-s’hi, Sánchez el va citar a la Moncloa per regalar-li la foto de cap de l’oposició. Casado hi ha anat «per respecte institucional» i per dir-li a Sánchez que si vol renovar les institucions renunciï a les seves polítiques.

El PP presumeix de ser un partit d’Estat, però és més un partit de govern, perquè o governen ells o es dediquen a bloquejar, el que Sánchez en diu «tenir mal perdre». La situació està molt verda per als acords. Estem a dos mesos de les eleccions a Euskadi i Galícia, on Cs i Vox no han aconseguit representació parlamentària en les dues últimes eleccions generals. Núñez Feijóo es juga la presidència de la Xunta, diu que no pensa ser ostatge de ningú, «ni del meu partit», i s’ha llançat a una precampanya personalista sense sigles. El PP és transversal a Galícia, però està políticament aïllat, així que necessita majoria absoluta si vol governar. Si Núñez Feijóo ho aconsegueix serà la seva quarta majoria absoluta. És difícil que posi el seu capital polític al servei d’algú que no sigui ell mateix.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

A Euskadi la situació del PP és agònica, i dretanitzar el discurs és més un problema que una solució. Potser per això Génova ha acceptat de mala gana un candidat ‘sorayista’ moderat, com Alfonso Alonso, que ja ha advertit a Cs que si volen pacte s’abstinguin de criticar el concert basc. Aquesta setmana acaba el termini. Inés Arrimadas s’afanya en aconseguir la respiració assistida d’un pacte electoral, per això ha forçat la reunió amb Pablo Casado, per escenificar almenys la voluntat d’anar junts. El PP no té la seva urgència, a més Arrimadas encara ha de revalidar el seu lideratge a Cs. El calendari no li va a favor quan la seva única carta, que és Catalunya, encara no té les eleccions convocades, i no seran aviat.

Aquesta serà la legislatura més territorial de la nostra història recent, amb la crisi a Catalunya i la tensió entre l’Espanya buidada i l’Espanya urbanita. Casado faria bé en assumir que el bloqueig de la renovació de les institucions no és fer política. És difícil el dilema de Casado, perquè tant si opta per una oposició útil com per una oposició aspra, Sánchez en pot sortir beneficiat.