17 febr 2020

Anar al contingut

EL NOU TAULER POLÍTIC

¿Podria haver sigut a l'abril?

GABRIEL BOUYS

¿Podria haver sigut a l'abril?

Carmen Juan

Pedro Sánchez ha escrit una carta als seus militants en què reconeix que després de les eleccions de fa una setmana ens hem «convençut plenament» que només un pacte entre el PSOE i Unides Podem (UP) pot treure Espanya del bloqueig. ¿Es necessitava repetir eleccions per arribar a aquest convenciment ple, tenint en compte que els resultats havien de variar molt poc? Doncs serà que sí. El PSOE i UP han tret menys escons, però l’enfonsament de Cs, l’ascens de Vox i la rapidesa amb què Sánchez i Iglesias han respost a aquest nou escenari és el que fa que sigui possible ara i no a l’abril.

A les 48 hores de tancar-se les urnes, Sánchez i Iglesias escenificaven amb una abraçada un pacte que se’ls va resistir durant mesos. «Hem passat del dia de la marmota a ‘Fast and Furious’», com va dir Aitor Esteban. Una rapidesa que va agafar desprevingut el PP i sense nord un enfonsat Cs, però també distrets els crítics que tant Sánchez com Iglesias tenen en els seus respectius partits. Ja se sap que els enemics en política són els rivals i els companys de partits i no sempre en aquest ordre.

El PP ha passat de demanar la dimissió de Sánchez abans d’acabar el recompte –García Egea–, a proposar un govern de concentració –Cayetana Álvarez de Toledo–. Al PSOE ha reaparegut Felipe González per criticar que es parli de càrrecs i no de programes, cosa que ha obert la veda contra el pacte a què s’han afegit altres barons. El PSOE mai li ha posat fàcil a Sánchez fer pactes per l’esquerra, va ser la línia vermella que li van marcar el 2016 per a la seva primera investidura en la qual va haver de recórrer a Cs. Va ser el principi de la caiguda de Sánchez i la seva posterior resurrecció.

Fa quatre anys es van acabar les majories absolutes a Espanya, des d’aleshores i després de quatre eleccions, el Parlament està cada vegada més fragmentat, tot i que seguim amb el xip del bipartidisme posat. Unes terceres eleccions no són opció, seria un fracàs tan gran que posaria a prova el nostre sistema democràtic. Si s’aconsegueix un Govern de PSOE-UP, serà el primer Govern espanyol de coalició després de la restauració de la democràcia, però també la primera coalició netament d’esquerres a la UE en un moment en què la ultradreta creix com la planta de la botiga dels horrors. Només Sánchez té possibilitat de governar, ha sigut àgil en tancar l’acord amb Iglesias, però no tot està a les seves mans, necessita el recolzament d’ERC o de Cs.

Amb només 10 diputats, Cs s’enfronta a l’absorció del PP o a complir d’una vegada un dels seus objectius, frenar a l’independentisme convertint en innecessari el seu recolzament a un Govern d’Espanya. ERC ha de decidir si marca perfil propi i té el valor de trencar amb la tutela de l’independentisme més radical que ara encarnen els de Puigdemont i la CUP, en aquesta competència pel lideratge a Catalunya que ha començat la seva escalada preelectoral. El cel ja no es pren per assalt, ara –reconeix Iglesias als seus militants– «es pren amb perseverança». I jo afegiria hi que amb audàcia.