Anar al contingut

El tauler polític català

Sortida, veu i lleialtat en el PDECat

Sortida, veu i lleialtat en el PDECat

Astrid Barrio

Els resultats electorals determinaran el futur de la formació hereva de CDC davant de la possibilitat que s'activi l'escissió en la línia de Marta Pascal

Una de les principals conseqüències del procés sobiranista és que ha fet saltar per l'aire el sistema de partits polítics vigent a Catalunya des de la Transició. Els partits que fins el 2012 havien estat majoritaris com el PSC han empetitit, els minoritaris com ERC o Ciutadans s’han fet grans, algunes formacions com ara Convergència i Unió i fins als seus propis partits integrants, CDC i UDC, han desaparegut, hi ha hagut escissions com les experimentades pel partit demòcrata cristià o les que van dessagnar el PSC i han aparegut noves formacions, com el PDECat o la Crida o com els comuns, en els quals s’ha subsumit Iniciativa, o Podem, que malgrat ser nous partits també han sofert escissions com a conseqüència de la fractura nacional.

De tots ells, no obstant això i malgrat els canvis que res han tingut a veure amb el procés independentista sinó amb altres assumptes, en particular amb la corrupció, l’únic partit que ha mantingut gairebé tota la seva integritat ha estat el PDECat. És cert que després de la seva mutació des de CDC a PDECat no va aconseguir retenir tota la seva antiga militància, la qual cosa pot ser interpretat com una escissió en silenci. I també que va patir la sortida d’alguns membres capitanejats pel veterà Antoni Fernández Teixidó, que van fundar Lliures i d’altres que, sota el lideratge de l’influent Germà Gordó ,van fundar primer l’associació Nova Convergència i després el partit Convergents. Però cap de les ruptures va suposar ni una esmena a la totalitat a l’evolució del partit ni va amenaçar la seva continuïtat.

L’ostracisme de Santi Vila

Per això la insinuació de Marta Pascal, la que fora coordinadora general del partit, de què podria fundar una nova formació després de la marginació dels sectors menys proclius a la fagocitació del PDECat per part de la Crida, l’artefacte de l’expresident Puigdemont, constitueix tota una novetat. Fins ara l’únic primer espasa que obertament havia aixecat la seva veu en contra de la deriva del partit havia estat Santi Vila, condemnat a l’ostracisme i fins i tot miserablement exclòs de la caixa de solidaritat. Com si no estigués sent jutjat per malversació i desobediència a risc de ser condemnat, com la resta d’acusats, amb multes i amb penes de presó i inhabilitació.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Però el sorprenent no és l’anunci d’una sortidad, de fet, Pascal ja havia fet sentir la seva veu i havia expressat el seu descontentament fins i tot abans de la declaració d’independència, i s’havia desmarcat de l’estratègia de confrontació de Puigdemont fins al punt d’avalar la moció de censura que va ajudar a investir Pedro Sánchez. El que sorprèn és que ho hagi fet ara, almenys per dues raons. Una perquè a les portes d’unes eleccions s’arrisca a què enfront els més que previsibles mals resultats de Junts per Catalunya es trobi en ella un boc expiatori. Els estrategs poden respirar tranquils ja tenint a qui culpar. Ja se sap, la divisió interna és penalitzada per les urnes. I dos perquè ho fa abans de les eleccions municipals, que és on es dirimeixen tant la fortalesa de la post-Convergència al territori en un moment en què ERC avança i amenaça de convertir-se en la força hegemònica, com la capacitat d’arrossegament del puigdemontisme. És a dir, abans d’haver mesurat les pròpies forces i d’haver constatat que l’eventual reculada del PDECat respon a una situació de falla en la que davant de la minva de qualitat del producte ofert els consumidors opten per un altre.

Marta Pascal s’arrisca a convertir-se en el boc expiatori d’uns mals resultats electorals de JxCat

Durant molt Pascal i els resistents del delmat sector moderat del PDECat van optar per la veu i la lleialtat, però no per la sortida perquè tenien molt a perdre. Ara sense incentius selectius i qui sap si esperonats pels indicis d’una nova onada en la recomposició del sistema de partits, poden estar finalment disposats a optar per una sortida que pot fer implosionar al partit i donar lloc a una formació alternativa. Tot en la perspectiva de les eleccions autonòmiques que previsiblement se celebraran a partir de tardor una vegada es conegui la sentència després del judici.

De moment, la resta del PDECat ha optat pel silenci, és a dir per la lleialtat, però al juny, si els resultats electorals són dolents, poden activar-se els que optin per alçar la seva veu per tractar de reconduir el partit o els que optin per acompanyar Pascal en la seva possible sortida. Si això arriba definitivament s’haurà trencat el PDECat potser per a contribuir a reconstruir la clau de volta del sistema de partits català.