¡Ja era hora!

La seqüència és la següent: resultats de l’enquesta del CEO, que atorga l’hegemonia sobiranista a ERC (divendres); declaracions de Marta Pascal censurant Carles Puigdemont: "Catalunya no es pot dirigir des de Waterloo" (diumenge); presentació pública a Barcelona del llibre de Carles Campuzano 'Reimaginem la independència', editat per Catarata (dilluns).

Les declaracions de Pascal a 'La Vanguardia' i de Campuzano i la mateixa Pascal en l’acte de presentació de l’obra del primer significa que ells, i amb ells molts altres independentistes postpujolistes, han decidit deixar de callar i, tal com es va anunciar a la Casa del Llibre del passeig de Gràcia, i començar a dir les coses pel seu nom, perquè "algunes obvietats s’han de dir" (Campuzano). Campuzano, independentista pràcticament des de l’adolescència en la seva Vilanova i la Geltrú natal, també va emfatitzar que la lògica del 'tenim pressa' ha resultat letal per a l’independentisme i que s’ha d’asserenar la discussió entre Catalunya i Espanya. S’ha d’evitar que el conflicte s’enquisti, va insistir, i sortir de l’atzucac en el qual ens trobem. En el centre de les seves prioritats, el fins ara diputat al Congrés –ho ha sigut durant 23 anys– situa la unitat civil catalana, condensada en l’irrenunciable lema catalanista d’"un sol poble".

L’espai destinat a la presentació va quedar molt petit, i la gran majoria del públic –amb assistència d’antics dirigents i quadros convergents– es va haver de quedar dret. Durant el temps en què va durar l’acte, en el qual també va prendre la paraula l’exconseller Lluís Recoder, ningú va pronunciar el nom de Puigdemont. No obstant, la figura del veí de Waterloo es va mantenir sempre flotant en l’ambient, en el subtext, en les coses no dites explícitament pels intervinents. Va ser Carles Puigdemont qui l’estiu passat va forçar sense contemplacions la renúncia de Pascal Va ser Carles Puigdemont qui l’estiu passat va forçar sense contemplacions la renúncia de Pascal com a coordinadora general del PDECat. També és ell qui ha fet fora Campuzano, entre d’altres, de la candidatura per a les eleccions del 28-A.

El moment adequat

Mentre escoltava Pascal, algun assistent no va poder evitar exclamar, en veu baixa però audible: "¡Ja era hora!". Molts desitjaven que els discrepants es plantessin i defensessin obertament una anàlisi i una estratègia realistes, una estratègia cap a la independència que no passi pel xoc constant i, al seu entendre, contraproduent, amb l’Estat. D’altres, per la seva banda, haurien preferit esperar abans de traslladar a camp obert una batalla que fins ara s’havia intentat mantenir soterrada. Alcaldes i regidors consideren que un enfrontament amb Puigdemont i els seus partidaris ara no és prudent i que convindria, si pot ser, esperar almenys a després dels comicis municipals.

Pascal, que va definir 'Campu' com un dels seus mestres, va voler remarcar l’europeisme del seu company i amic, a més de lloar la seva curiositat intel·lectual i, sobretot, el seu estil de fer política: "Ell respecta tothom". Va tancar les seves paraules citant una cançó del grup Txarango: “Tant de bo que la vida no fos batalla i que et tregui a ballar quan balla”.

Incògnites de futur

En realitat, ningú sap què passarà en el si del conglomerat Junts per Catalunya, que agrupa puigdemontistes i postpujolistes pragmàtics com Pascal i Campuzano. Potser les hostilitats quedin més o menys congelades, o continuï l’intercanvi públic de cops. De moment tant Puigdemont com els seus han reaccionat amb una hostilitat notable. Veurem què fan uns i altres en els pròxims dies.

Notícies relacionades

Campuzano: "Els escenaris d'octubre del 2017 no són imaginables ni recomanables avui"

Naturgy: no tots els fons són iguals

Al marge d’això, no està clar que els postpujolistes que no combreguen amb l’actitud i l’estratègia de Puigdemont comparteixin al cent per cent el discurs de Campuzano, que, en la presentació del seu llibre, es va afegir, de fet, al consens d’esquerres sobre el futur del país. Un consens nítidament socialdemòcrata, gairebé indistingible de la posició ideològica que, per exemple, sosté Esquerra Republicana.  S’ha de tenir en compte, en aquest punt, que, entre els crítics amb l’actitud i l’estratègia de Puigdemont, a més de personalitats de centreesquerra, com Campuzano, també hi ha no pocs independentistes liberals i de centre, així com de centredreta. En paral·lel, els crítics amb Puigdemont observen cada vegada de forma més evident l’expresident Artur Mas, que sempre s’ha mantingut perfectament connectat amb el que passava en el seu partit i en el camp independentista. Alguns especulen, de vegades amb indissimulada esperança, sobre el retorn del president a l’activitat política quan l’any que ve acabi la seva inhabilitació. També en relació amb el futur de Mas haurem d’estar atents.

Periodista. Professor de Blanquerna-Comunicació (URL).