Anàlisi
Arquitectura contra el foc
Des de la tremendista pel·lícula 'El colós en flames', tots hem percebut el potencial perill que implica ser tan amunt, sense un camí fàcil i segur de baixada.
zentauroepp47772676 paris190415201651 /
Resulta molt curiós que aigua i foc, dos elements incompatibles, siguin els causants principals de la destrucció dels edificis. Secularment l’aigua de pluja, amb el vent i l’erosió, ha sigut la causa principal de la degradació de moltes obres arquitectòniques de rellevància. Però sobretot el foc, ha sigut el mètode més veloç i terrible per fer ‘tabula rasa’. Es pot indicar, que aquest segon i més eficaç sistema destructiu, l’incendi, ha sigut sovint causat per l’home. És a dir, que finalment el màxim depredador del patrimoni és el mateix ésser humà que prèviament l’ha erigit.
De forma voluntària i intencionada durant les guerres, o fortuïta i accidental, però per culpa seva, al cap i a la fi. Com en aquest cas candent de París. Però, a més, és també cert que tot edifici està constantment desafiant la llei de la gravetat, i que la tendència de tota construcció, és ensorrar-se. Qualsevol distracció o pertorbació ajuda a accelerar aquest destí final. Tot el que puja, baixa.
L’incendi de Notre-Dame podem enquadrar-lo, pel que sabem fins ara, com a negligència humana durant la seva reparació. Tal com va passar en el nostre Liceu el 1994, i moltes altres edificacions, que irònicament quan s’estan reparant, tenen un fatal accident. Resulta curiós com edificis històrics que han superat el pas dels segles, terratrèmols, o bombardejos aeris, col·lapsen finalment per una insignificant badada humana. Durant la Revolució francesa i en temps anticlericals de la Comuna, ja van intentar incendiar Notre-Dame, però amb prou feines van cremar uns bancs. I durant la Segona Guerra mundial va ser Hitler qui va estar a punt de carregar-se els principals monuments parisencs. Finalment, potser ha sigut un anònim operari enfilat en una bastida, fent servir la serra radial amb més afany i espurnes del preceptiu.
Una trista i llarga història
La desaparició d’importants monuments pel foc és una trista i llarga història que aquests dies anem rememorant. Des de la mítica biblioteca d’Alexandria d’abans de Crist, fins a la primera basílica de Santa Sofia a Constantinoble. Habitualment els edificis més incendiats han sigut els més simbòlics, temples, palaus i catedrals, precisament pel seu significat i durada temporal. De vegades per un simple llamp.
Però a mesura que ens acostem a l’època moderna, la tipologia del gratacel és la que es converteix en millor icona de torxa gegant. Els edificis en altura neixen a Chicago al segle XIX gràcies a les noves estructures d’acer, i a més de propiciar l’invent de l’ascensor, implementen les primeres mesures contraincendis. Les boques de reg del carrer ja no serveixen, les escales de bombers i les seves mànegues ja no arriben. Des de la tremendista pel·lícula 'El colós en flames’, tots hem percebut el potencial perill que implica ser tan amunt, sense un camí fàcil i segur de baixada. L’ensorrament de les Torres Bessones va ser el gran malson. Un gratacel de 352 metres a Dubai, anomenat premonitòriament The Torch –la torxa, no és broma–, ha patit dos greus incendis, el 2015 i el 2017. I el més alt del món a la mateixa ciutat, el Burj Khalifa amb 828 metres, es va incendiar parcialment el 2015. A Madrid la Torre Windsor de 105, amb el seu incendi presumptament provocat, ens va acostar un problema que semblava exclusiu d’Amèrica.
El primer és construir, per defensar-se del foc, amb materials no inflamables. Millor pedra i formigó que fusta i ferro
Per defensar-se del foc, arquitectes i enginyers fa segles que elucubren. El primer és construir amb materials no inflamables. Millor pedra i formigó que fusta i ferro. Tot i que cada material té els seus pros i contres en segons quines circumstàncies. Un drama recent va ser l’incendi de la torre Grenfell a Londres la façana de la qual estava recoberta d’un material aïllant altament inflamable. També s’han incorporat instal·lacions elèctriques més segures.
Un altre avenç notable ha sigut l’aplicació de 'sprinklers', o ruixadors, un circuit d’aigua que s’activa davant d’un incendi, preceptiu en edificis públics i d’alta concurrència. Però sobretot l’afany principal davant d’un incendi és salvar els ocupants. Per a això existeix una exigent reglamentació, que obliga a situar diverses escales, i convertir-les en sector d’incendis, és a dir zones segures, que puguin quedar aïllades d’altres sectors en flames. Per això, tot i que als arquitectes ens fastiguegi veure tants cartells d’'exit', tants extintors i escales encaixonades amb pesants contraportes, almenys ens reconforta saber que els nostres edificis, tot i que una mica més lletjos, seran més segurs.
