Dues mirades
Hi havia una vegada...
L'esquinçada de vestidures davant la decisió d'una biblioteca escolar ha sigut apoteòsic, i potser la crítica té més de censora que l'acció que reprova
Laia Costa, com a Caputxeta, a la sèrie ’Cuéntame un cuento’. /
Hi havia una vegada...
Els contes infantils són salconduits per entendre la societat, i també pilars que la sostenen. Però no són de ciment, sinó de fang humit i es modelen segons els valors de cada època. I allà tenim una nena amb caperutxa vermella que una escola de Barcelona va decidir retirar de l’abast dels pàrvuls (no de la biblioteca de l’escola). L’esquinçada de vestidures ha sigut apoteòsic, i potser la crítica té més de censora que l’acció que reprova.
Notícies relacionadesLa Caputxeta Vermella va ser primer un conte oral. La versió popular era una tremebunda història de sang i canibalisme. Charles Perrault li va donar una forma literària i la va convertir en una història semblant a l’actual, menys en el final. “Deixa els pastissets i el potet de mantega a sobre la còmoda i vine a ajeure’t amb mi”, va dir el llop a la nena. I la “Caputxeta Vermella es va despullar” i ¡nyam!, el llop se la va menjar. Per si hi havia dubtes sobre el sentit del conte, l’escriptor va sumar-hi un afegitó moral dirigit a "les jovenetes elegants, ben fetes i boniques”.
Al segle XIX, els germans Grimm hi van incloure el llenyataire salvador. ¿És aberrant que una escola del segle XXI, entre els milers de contes existents, doni prioritat a aquells en què no s’ensenya a les nenes de quatre anys el perill de parlar amb desconeguts o el son paralitzant de la Bella Dorment? Els germans Grimm no van haver de trobar tanta oposició per treure la Caputxeta del llit del llop.
