Caputxetes

Els meus fills potser encara recorden els contes de la caputxeta blava que els explicava quan eren petits. El canvi del color del vestuari no responia a cap intent d’eliminar la ‘toxicitat’ de la nena (de la “persona jove”, que diria James Finn Garner) sinó que només canviava el color perquè canviava el decorat. La caputxeta blava era així (com el mar) perquè navegava cap a una illa on vivia la seva àvia. El llop era un tauró.

Amb això no vull dir res, o en tot cas vull dir que tots els pares expliquen els contes com poden i s'ho fan venir bé per provar d’educar i entretenir (no ho oblidem: entretenir) als seus fills en nits de tempesta. També devia pensar això Heinrich Hoffmann, un romàntic alemany (i psiquiatre, si és que es pot ser les dues coses) que estava tip de llegir contes moralistes al seu fill de tres anys i que va decidir escriure’n uns quants amb la nobilísima idea d’educar-lo i entretenir-lo. Això sí, sense miraments. D’aquí van sortir les ‘Histories molt divertides i estampes encara més gracioses per a nens de 3 a 6 anys’, un llibre apassionant que després es va conèixer com a ‘Der Struwwelpeter’, ‘En Peregrenyut’. És un clàssic universal i és el llibre infantil més bèstia que he llegit mai, amb tot de nens i nenes que pateixen els horrors més indicibles en les circumstàncies més terrorífiques. I ja està, així s’entretenia (i aprenia) el fill d’Hoffmann i milions de nens de tot el món.