Anar al contingut

Divisió al PDECat

Els decisius 220.000 orfes

DANNY CAMINAL

Els decisius 220.000 orfes

Astrid Barrio

Si Pascal funda un nou partit i s'afegeix a altres iniciatives sorgides de l'espai postconvergent, els seus vots podrien superar la fase de paràlisi i desgovern

Després de nombrosos titubejos i d’unes quantes desplants, Marta Pascal ha fet pública la seva disconformitat amb la deriva del PDECat, el partit que va fundar i que va dirigir, i que sembla cada dia més alineat amb la Crida després de què Puigdemont hagi liquidat de les llistes a tots aquells susceptibles de fer oposició interna i d’erigir-se en alternativa. L’excoordinadora general, a més, s’ha mostrat molt crítica amb la situació que viu Catalunya tot arribant a afirmar, per a descontentament de l’expresident, que aquesta no es pot governar des de Waterloo.   Però el més nou, ja que Pascal ja havia expressat el seu malestar amb anterioritat, és que per primera vegada ha obert la porta a constituir un nou partit capaç d’acollir als vells electors convergents contrariats amb l’evolució del seu successor.

Es tractaria d’electors catalanistes, molts sobiranistes, alguns fins i tot independentistes però moderats en relació amb l’eix esquerra-dreta que no haurien vist amb bons ulls ni la submissió a la CUP ni l’absència de realisme i pragmatisme de què ha fet gala el procés. Uns votants que orfes perquè des de la desaparició de CiU cap partit els hauria representat però que en absència d’una millor oferta política haurien continuat votant a les successives fórmules postconvergents. Segons els experts serien una mica més de 220.000 electors, una xifra molt cobejada ja que podria suposar 5 o 6 escons, els suficients, donats els actuals nivells de fragmentació i polarització, per a decantar majories. La qüestió seria en quin sentit.   

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Si finalment Pascal es decideix a trencar definitivament el PDECat després de les eleccions municipals, que serà quan es constati si el puigdemontisme continua seduint, serà per fundar un nou partit sobiranista però possibilista. És a dir, que no renuncia a la independència però sí a les presses i a l’unilateralisme. Aquesta formació aspirarà a repartir-se una porció de l’espai sobiranista, fragmentant-lo encara més electoralment per, molt possiblement, acabar confluint en una majoria parlamentària i en un Govern que li permeti continuar participant del sucós repartiment de l’Administració autonòmica, que, paradoxalment, és el que sembla estar darrere del procés independentista. En aquest cas aquests 220.000 votants descontents amb el procés no servirien per a posar-hi fi sinó per a donar-li corda.

Si en canvi aquesta possible iniciativa s’arribés a sumar a d’altres també sorgides de l’espai postconvergent (Units per AvançarLliures, Convergents) en la perspectiva de superar la política de blocs i de conformar majories parlamentàries inèdites, que permetin a Catalunya superar la fase de paràlisi i desgovern, aquests 220.000 vots servirien per a posar fi a l’etapa política més nefasta des de la recuperació de la democràcia, per avançar en la recuperació de la normalitat institucional i per a contribuir a refer la malparada cohesió social. Atreure’ls i gestionar-los serà tota una responsabilitat.