Anar al contingut
Llistes electorals, societat i partits

Llistes electorals, societat i partits

Astrid Barrio

Des de fa algun temps, segons les dades que ofereix el CIS, un bon nombre d’espanyols, més del 15% a l’últim baròmetre, considera que els polítics en general, els partits i la política són el principal problema que hi ha actualment a Espanya. La mala opinió cap a la política no és nova, es tracta d’un fet molt arrelat i molt propi de la cultura política espanyola. Però el que sí que és nou i no deixa de ser insòlit són els creixents intents dels partits polítics per desmarcar-se de la política, almenys de la vella política per abraçar això tan vague com desconegut que denominen nova política i que jo encara no he aconseguit localitzar ni als manuals ni a les guies docents de ciència política.

Un dels exemples més clars d’aquest comportament és la voluntat d’incorporar persones alienes a l’àmbit polític, especialment al partidista, a les llistes electorals, això a excepció que procedeixin d’altres partits, la qual cosa és percebut com un signe de fortalesa i de capacitat d’atracció. Les trajectòries polítiques cotitzen a la baixa mentre que procedir de l’àmbit de la societat civil (associacions, empreses, mitjans de comunicació...) cotitza a l’alça. Aquest podria ser un mecanisme per provar de pal·liar les creixents (i en molts casos certes) acusacions que els partits han deixat de complir una de les seves funcions tradicionals com a corretja de transmissió de les demandes socials, però a la pràctica la inclusió de persones alienes als partits respon a altres interessos. No s’incorporen a les llistes perquè tinguin elevat valor social, sinó perquè són persones conegudes que projecten unes determinades qualitats considerades positives i el rostre de les quals ajuda a mobilitzar vots.

Aquest fenomen ha sigut molt present en la política catalana des de la constitució de Junts pel Sí el 2015 i sobretot a partir del 2017 quan a la llista de Junts per Catalunya es va desplaçar bona part dels candidats partidistes en favor dels activistes. Aquesta circumstància ha acabat tenint repercussions a les institucions a causa de l’amateurisme (i protagonisme) dels nous diputats electes, que en nombroses ocasions ha desembocat en situacions esperpèntiques. És molt possible que a partir d’ara aquesta dinàmica també es traslladi al conjunt de la política espanyola.

L’experiència institucional és un grau que no s’ha de desdenyar igual com ho és l’aprenentatge intern als partits, ja que per molt injuriats que estiguin aporten un bagatge molt útil en política. Els partits, tot i que s’hagi criticat fins a la sacietat que massa sovint potencien mecanismes de selecció adversa, també socialitzen políticament i actuen com formidables escoles de formació de quadros que permeten als seus militants desenvolupar unes habilitats i adquirir coneixements clau sobre el joc polític, un aprenentatge que després es trasllada a l’àmbit institucional. Ni tot el que ve de la societat és positiu per la seva sola procedència ni tot el que emana dels partits és dolent per naturalesa.