Anar al contingut

Anàlisi

En la política de vivenda, avui és el 2015

FERRAN NADEU (FERRAN NADEU)

En la política de vivenda, avui és el 2015

Josep Maria Raya

Entre les últimes mesures urgents que ha aprovat el Govern continua sense haver-hi rastre de la vivenda social

En la tornada de la seva última cançó, Mikel Erentxun sent que el temps apressa: «hoy es ayer y mañana es ahora». En política de vivenda, veritablement avui és ahir, i abans-d’ahir, i fa 4 anys. L’última legislatura s’ha perdut. Sí, el 2017 es va aprovar el nou pla de vivenda: tot un ‘déjà vu’ que tornava a unes polítiques d’ajuts que ja sabem que no funcionen. Ni rastre de la necessària aposta al lloguer social, que segueix en percentatges irrisoris (entorn del 2% del total del parc de vivendes).

En els últims dies, hem assistit a la polèmica sobre si s’havia d’aprovar o no el decret llei de mesures urgents en matèria de vivenda i lloguer. Els divendres socials de Pedro Sánchez. Un decret llei amb un futur incert i on, de nou, no hi ha ni rastre de la vivenda social. A Catalunya, mentrestant, l’Ajuntament de Barcelona sí feia un moviment interessant obligant els promotors a destinar el 30% de les noves vivendes a ús social, i la Generalitat fa un moviment en sentit contrari obrint la porta a la liberalització de la vivenda protegida. Tot molt coordinat (sarcasme). 

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

¿Està la vivenda, almenys, en el centre del debat? Doncs no. La vivenda no ha sigut un tema central del debat polític durant l’última legislatura. Un senzill exercici utilitzant l’eina de Google Trends és molt il·lustratiu. A Espanya, les paraules Catalunya o Vox són el doble de rellevants que la paraula vivenda.

Mentrestant, el mercat segueix el seu curs. Des del 2015, el preu de la vivenda, segons dades de Tecnocasa (els únics basats en preus de compravenda), han crescut prop del 44% a Barcelona (que ja havia començat abans el seu creixement) i el 50% a Madrid. Els inversors han vist com la rendibilitat del lloguer se situava molt per sobre de la de qualsevol altre actiu. L’‘ara o mai’ ha tornat per posar pressió addicional sobre els preus a les dues grans ciutats i les seves àrees metropolitanes.

Els joves i els menys afavorits han girat la seva mirada a un mercat del lloguer en expansió. Però aquí han trobat un mercat encara amb poca oferta, amb molta demanda (entre ella, la turística) i, com a resultat, amb el lloguer mitjà a les grans ciutats espanyoles augmentant entorn del 10% anual (gairebé el 50% d’increment acumulat). Això ha desplaçat arrendataris fora d’aquestes ciutats i dificulta l’accés a la vivenda a les famílies de menor renda.

Des de finals del 2018, les dades apunten a un estancament en els lloguers (almenys a Barcelona), que a diferència dels preus (on el límit el posa la disponibilitat de crèdit), sí que tenen un límit: la renda de les famílies. Però no s’ha solucionat el problema, que és un problema d’accés als col·lectius més desfavorits i d’escassetat d’oferta de lloguer (especialment lloguer social). Citant una vella cançó de Manolo García que homenatjava un conegut llibre de Marcel Proust, sembla que en vivenda no podem dir allò «nunca el tiempo es perdido».