Escola centenària
Bauhaus, asseure's en l'aire
L'escola alemanya Bauhaus, que compleix 100 anys, va canviar les nostres vides en molts aspectes, inclosa l'arquitectura, i va renovar les arts aplicades per donar pas al disseny industrial
zentauroepp47362807 mas periodico les dones de la bauhaus portada190401141240
Corre l’any 1920. Un noi de 18 anys d’origen hongarès es dirigeix amb la seva bicicleta a estudiar a la flamant escola alemanya Bauhaus, acabada d’inaugurar. Es diu Marcel Breuer i revolucionarà el mobiliari. Si la seva moderna bicicleta d’acer suporta el seu pes amb solidesa, ¿per què quan arriba a l’escola s’ha d’asseure en una vella cadira de fusta? Motivat, s’adreça al fabricant Adler de la seva bicicleta per proposar-li una col·lecció de mobles, però el rebutgen, ¿mobles de ferro?, però si són de fusta. Així decideix crear pel seu compte les primeres cadires de tub d’acer, que avui dia envaeixen oficines i llars.
Un tal Mart Stam, estudiant de la mateixa escola, li posa una denúncia a Breuer, ja que s’atribueix la invenció d’aquest tipus de cadires denominat 'cantilever', o en voladís, ja que tan sols es recolza en dues potes davanteres i deixa bascular el seient en l’aire amb un suau moviment. Per corroborar-ho ensenya en el judici un prototip anterior construït amb trossos de tub de gas empalmats en un taller amagat, per por de ser copiat. Val a dir que finalment qui va guanyar la batalla no va ser ni l’un ni l’altre sinó Mies van der Rohe, també director de la Bauhaus, que copiant-los a tots dos va aconseguir fer cadires d’acer però més elegants i icòniques.
Així era el clima avantguardista en una escola mítica que ara compleix 100 anys i molta gent confon amb una cadena de ferreteries. Va canviar les nostres vides en molts aspectes, inclosa l’arquitectura, i va renovar les arts aplicades per donar pas al disseny industrial. Els nazis la van tancar el 1933 per moderna. El seu eslògan 'La forma segueix a la funció' va ser traït pels seus mateixos líders, que sempre van buscar un nou tipus de bellesa més enllà de l’ús. Per exemple, la bonica i arxifamosa butaca Wassily de Breuer (homenatge a un altre bauhasià, Kandinsky) és complicadíssima de construir i incomodíssima, quan t’hi asseus ja no hi ha manera de sortir-ne, de funcional res de res. ¿Serà que el racionalisme sol acabar traït per l’estètica?
