Al contraatac
El carnet de conduir
Els joves tenen el món a casa i, no obstant, aquestes últimes nits, des que hem començat a sortir amb el cotxe pel barri, veig al rostre del meu fill la concentració, els nervis, l'eufòria i l'alegria dels que descobreixen el món
El meu fill gran va aprovar l’examen de conduir la setmana passada. Des d’aleshores, cada dia, a la nit, sortim una estona a fer un volt amb el cotxe, que ara comparteixo amb ell.
Jo em vaig voler treure el carnet de conduir quan vaig fer els 18 anys. Per als joves de la meva generació el cotxe era un instrument de llibertat i res m’interessava (ni m’interessa) més que la llibertat i poder fer i dir el que em doni la gana en cada moment (no és una virtut, és un vici caríssim).
El cotxe em permetia estar més a prop dels meus amics i anar i venir al meu aire, recordo l’eufòria i l’alegria dels primers dies al volant, la sensació que podia arribar a qualsevol lloc de l’univers prement suaument l’accelerador.
La primera vegada que vaig intentar treure’m el carnet vivia a Londres. No vaig aprovar, no només no entenia ni una paraula del que em deia el professor, que era escocès, sinó que a més allò de conduir per l’esquerra per a una esquerrana era un autèntic embolic. L’únic que recordo és el professor donant cops frenètics contra el parabrisa amb la seva carpeta de l’escola de conducció perquè frenés. "Stop, stop", cridava, això sí que ho entenia.
La segona vegada que ho vaig intentar va ser a Barcelona, el professor era un exmilitar que parlava tan clar que un dia al final de la classe em vaig posar a plorar, això el va descol·locar tant que a partir de llavors ens vam fer amics, era un bon tipus i jo també.
Aquella vegada sí que vaig aprovar, la teoria l’havia aprovat a la primera, sempre m’ha agradat estudiar.
Quan el meu fill va complir els 18 anys, ara en té 19, vaig pensar que el primer que faria seria treure’s el carnet. No obstant no ho ha fet fins un any després. Em vaig adonar que els joves d’ara, fins i tot sense sortir de casa, van d’un costat a l’altre sense parar. Estan sempre connectats amb els seus amics i passen de la realitat a la ficció en un segon. Poden conèixer els més recòndits racons de Hong Kong des de casa. Poden jugar a futbol o al que sigui amb un tio que és a Austràlia mentre xerren amb ell. El món sencer és a casa, ja ni t’explico si a més, de tant en tant, llegeixen un llibre.
Notícies relacionadesJo per parlar amb les meves amigues me n’havia d’anar al telèfon fix (¿qui té en l’actualitat un telèfon fix a casa?) de la cuina i al cap d’una estona, la meva mare despenjava des del del saló per demanar-me que pengés d’una vegada, que esperava una trucada o havia de trucar ella.
Els joves tenen el món a casa i, no obstant, aquestes últimes nits, des que hem començat a sortir amb el cotxe pel barri, veig al rostre del meu fill la concentració, els nervis, l’eufòria i l’alegria dels que descobreixen el món. El de veritat.
