El llenguatge de dos nacionalismes reactius

Dos pols no tan oposats

La dreta i els independentistes acaben sent aliats en la mateixa estratègia, els uns per tacticisme i els altres per deslleialtat, cap amb sentit d'Estat i de l'interès general

3
Es llegeix en minuts
Dos pols no tan oposats

La política ha viscut dies intensos: la confusió d’un relat falsificat sobre la negociació entre partits sobre el problema català; la desmesurada, i poc secundada, crida a manifestar-se per defensar la unitat d’Espanya; més falsedats sobre la presumpta acceptació dels famosos "21 punts de Torra"; el Pressupost més social de l’última dècada, llençat a la paperera per interessos partidistes i, com a conseqüència, una convocatòria d’eleccions.

La màquina de 'fake news' i els insults de gran envergadura han funcionat al màxim. S’hauria pogut discutir raonadament sobre la utilitat, la conveniència o les funcions del "relator/coordinador" de les reunions dels grups polítics, però res justifica que això sigui el "més greu que ha passat a Espanya des del cop d’Estat de 1981". De sobte, s’obliden les dècades de lluita contra el terrorismei els atemptats de l’11-M, els més greus ocorreguts en territori europeu, per acusar ni més ni menys que d’“alta traïció” el president del Govern central. Acusació molt greu, tipificada en el Codi Penal, que s’ha de sostenir amb els instruments jurídics, com l’article 102 de la Constitució, que permet actuar el senyor Casado amb els diputats que té al Congrés.

La intolerància contra el que no pensa igual

Farad, el britànic que va estudiar l’electromagnetisme deia: "Un orador resta molta dignitat al seu caràcter quan esbiaixa la informació perquè l’obsequiïn amb aplaudiments i afalacs".

Com en la Física, en aquesta hora de la política, els pols oposats s’atreuen. Cosa que és subjacent en el fons delsplantejaments de la dreta, que omplen de cridòria els escons de les Corts, és la intolerància amb qui no pensa igual. Sembla que el problema no sigui com governen els socialistes, sinó que els socialistes governin. Em ve massa vegades al cap el poema de Machado, 'Campos de Castilla', en què deia que a Espanya, "de deu caps, nou envesteixen i un pensa" i de vegades hi ha dificultats per identificar el que pensa.

A l’altre pol resulten ja pesades les patètiques invocacions dels independentistes que el Govern "sigui valent", que no "tingui por de la dreta" i s’"atreveixi" a reconèixer el "dret d’autodeterminació", exigint que se salti la Constitució per aprovar els Pressupostos. No poden parlar en nom del poble català excloent més de la meitat dels ciutadans de Catalunya que no els van votar. Els nacionalismes de base identitària apel·len a la unitat sagrada del "poble", però solen acabar en la divisió i l’enfrontament social.

Hi ha un llenguatge de dos nacionalismes reactius, el nosaltres i ells, els catalans i els espanyols, els patriotes i els traïdors, que busquen separar-nos. No hi ha tanta distància entre els que creuen que com pitjor, millor

Els secessionistes proven d’aconseguir una mediació internacional que faciliti una negociació en peu d’igualtat entre el Govern d’Espanya i el de la Generalitat. Per a això denigren la qualitat de la nostra democràcia i el nostre sistema jurídic i presenten Espanya com un Estat repressiu que viola sistemàticament els drets humans. Però certament, Espanya no és el Iemen del Sud, ni Bòsnia, ni Kosovo ni Eslovènia en els seus pitjors moments i, ni la Unió Europea ni cap govern del món accepten aquest fals relat.

Els dos pols antagònics acaben sent aliats en la mateixa estratègia, uns per tacticisme i els altres per deslleialtat. Cap amb sentit d’Estat i de l’interès general. En aquesta equació la variable “necessitats reals de la gent” no existeix. Els Pressupostos suposaven el creixement més gran de la despesa pública des del 2010, intentant revertir les retallades socials que va causar la crisi, amb la despesa més gran destinada a pensions, dependència, beques i lluita contra la violència de gènere i la pobresa infantil. També incorporaven mesures per incentivar el creixement i l’ocupació. Es reforçaven polítiques de vital importància per impulsar la competitivitat i el potencial de creixement de la nostra economia, com són la inversió en Investigació, Desenvolupament i Innovació, les infraestructures i el capital humà.

Notícies relacionades

Per a Catalunya suposaven una inversió de 2.251 milions d’euros, el 16,8% del total de les comunitats autònomes, una xifra que no arriba a la seva participació en el PIB, però que suposava un increment del 18,5%. És pertinent recordar aquí que els últims pressupostos que va tenir Catalunya van ser els del 2016, aprovats precisament amb el recolzament de la CUP. Des d’aleshores, a Catalunya no hi ha hagut ni pressupostos ni, per tant, acció de govern. 

Aquestes acusacions dels dos pols són el llenguatge de dos nacionalismes reactius, el nosaltres i ells, els catalans i els espanyols, els patriotes i els traïdors, que busquen separar-nos. No hi ha tanta distància entre els que creuen que com pitjor, millor.