La confusió europea davant la guerra de l’Iran

El recent bombardeig massiu de l’Iran pels EUA i Israel no ha sigut una sorpresa, tot i que hagi avortat unes negociacions que probablement no han sigut mai res més que una cortina de fum. Amb l’objectiu declarat de canviar el règim i l’excusa de prevenir un perill imminent (però ¿no s’havien destruït al juny les capacitats nuclears de l’Iran?), s’ha llançat a una guerra perillosa per a l’estabilitat mundial que no té el suport del Congrés dels EUA, ni de l’opinió pública, ni del Consell de Seguretat de l’ONU, i, per tant, és contrària al dret internacional, el respecte del qual forma part dels tractats europeus.

Per tant, hauria d’haver sigut condemnada per Europa. En comptes d’això, ens hem sumit en la desunió i el desconcert, hem perdut influència política i credibilitat en els nostres principis proclamats. Les experiències passades de l’Afganistan, l’Iraq i Líbia ja han mostrat l’enorme dificultat del nation-building a còpia d’atacs exteriors, i més encara si es pretén fer-ho a distància. La raó real dels atacs sembla haver sigut no anar a remolc d’Israel, que en tot cas atacaria en un moment molt propici. I l’Iran respon a l’agressió, i així es desestabilitza la regió, amb conseqüències greus per a Europa quant al subministrament del petroli i gas. Però cap líder europeu, tret de Pedro Sánchez, ha sigut capaç de dir les coses com són. Si un extraterrestre llegís les declaracions d’alguns líders europeus no s’hauria assabentat dels atacs inicials dels EUA i Israel i creuria que l’Iran ha iniciat la guerra bombardejant sense solta ni volta els veïns.

Països com França, Alemanya i el Regne Unit, per no incomodar Trump i no semblar que fan costat als aiatol·làs, fins i tot s’han ofert a contribuir a destruir els míssils balístics iranians. Al canceller alemany li sembla que no és el moment de recordar a l’amic americà això del dret internacional. Von der Leyen fa les típiques trucades a la contenció, com podria fer qualsevol ciutadà, però reclamant a l’Iran que cessi els atacs i obviant l’agressió inicial d’Israel i els EUA. A més d’arrogar-se, com és habitual, un paper que no li correspon, perquè la Comissió no representa la UE en política exterior i defensa. La resta de líders o recolzen obertament Trump o s’esmunyen, esperant que passi el mal tràngol. Però Europa no pot pretendre quedar-se al marge del que passa.

Notícies relacionades

Trump assegura que Cuba "caurà ben aviat"

Sánchez defensa que l’enviament de la fragata s’ajusta a la "legalitat"

La UE ha de reivindicar amb claredat el respecte al dret i l’ordre multilateral, sense que això es confongui amb simpatia ni suport al règim teocràtic iranià, les atrocitats repressives del qual el Govern espanyol coneix i condemna. I ha de fer-ho, primer, perquè la prohibició de l’ús de la força per resoldre les controvèrsies no depèn de la naturalesa política de l’Estat agredit. Segon perquè, quan el futur d’Europa depèn de parar l’agressió russa a Ucraïna, la relativització d’aquests principis ens afebleix davant la resta del món que ens acusa amb raó de practicar doble vara. Tercer, perquè si no es respecten les regles, serem els principals perjudicats. Les grans potències imperialistes no necessiten el dret; en tenen prou amb l’ús de la força. Nosaltres vam construir la nostra Unió precisament com a rebuig de l’ús de la força per aplicar-la amb la brutalitat d’altri. I, finalment, perquè la inestabilitat al Pròxim Orient ens afecta, des de la generació de fluxos migratoris fins a amenaces terroristes, passant pels subministraments d’energia i el seu cost. Una guerra civil, o un Estat fallit a l’Iran, ens col·loca en un escenari de malson.

No podem obligar Trump ni Netanyahu a aturar l’ofensiva, però sí que hauríem de tenir una posició moral i política ben clara, i utilitzar el nostre capital diplomàtic per buscar una solució negociada. Al cap i a la fi és el que ja es va aconseguir amb el pacte nuclear del 2015 i que Trump va abandonar per acabar portant-nos a una altra guerra il·legal, ineficaç i perillosa.