La política no pot basar-se en vetos

Fa uns anys, la incògnita més gran a les campanyes electorals era saber la política d’aliances dels partits, és a dir, amb qui pactarien després de les eleccions per formar Govern. Els partits estimaven que revelar la política d’aliances podia perjudicar les seves expectatives electorals i restar-los llibertat d’acció per prendre, després de conèixer-se’n el resultat, les decisions que consideressin més oportunes. En aquesta precampanya per a les eleccions generals del 28 d’abril, ens trobem davant de la situació contrària. Fruit probablement de la polarització a què ha arribat la política espanyola, araels partits anuncien vetos entre si.

L’exemple més clar és l’acord unànime de l’executiva deCiutadans(Cs) de no pactar en cap cas amb elPSOE, mentre no descarta altres aliances, fins i tot amb l’extrema dreta. Aquesta decisió llança el partit que es continua reclamant com a centrista en mans dela dreta del PP i dels ultres dePPVox, i acaba amb la seva vocació de partit frontissa, capaç de pactar a dreta i esquerra alhora, depenent de les circumstàncies. Però el veto, curiosament, només afecta les eleccions generals, perquè en les municipals i autonòmiques, previstes per a tot just un mes després, es deixa la porta oberta als pactes locals o regionals.

Albert Riverajustifica precisament el veto en el fet que es vol presentar com a alternativa aPedro Sánchez, deixar de tenir un paper secundari idisputar-li la presidència del Govern. No obstant, el veto empeny el PSOE a allò que el líder de Cs tant li ha retret: que no tingui més remei que pactar ambPodemi amb elsindependentistes. Rivera creu que així aconseguirà vots dels votants més jacobins del PSOE, fins i tot a costa de promoure indirectament el Govern Frankenstein, que tant critica.

Però no només Cs utilitza el veto. Encara que Sánchez ha deixat obertes totes les portes, en el PSOE s’alcen també veus negant qualsevol aliança amb els partits de la foto de Colón. Deixant al marge que aquestes prohibicions, afortunadament, gairebé mai es compleixen –Cs va recolzar Mariano Rajoy en la investidura i Susana Díaz a Andalusia després de dir que no ho faria–, els vetos són un error perquè els partits hi són per fer política, la qual cosa significa pactar per governar quan sigui necessari. Davant de la immensitat dels reptes que afronta Espanya –Catalunya en primer lloc–, és una irresponsabilitat negar-se als pactes per solucionar els problemes.