Davant d'unes eleccions tan ràpides com crispades

Aquest dimecres, amb els vots, junts i barrejats, del PP, Cs, ERC i el PDECat, el Congrés va tombar amb una majoria molt qualificada, de 191 vots contra 151, el projecte de Pressupostos del 2019, i aboca així Espanya a unes noves eleccions generalseleccions generals. El Parlament és l’expressió de la sobirania popular i així serà.

Amb tot, no deixa de ser un senyal d’acusada anormalitat que PP, Cs i Vox convoquessin diumenge una manifestació demanant eleccions generals per salvar Espanya, que l’independentisme va qualificar d’absolut fracàs de l’extremisme, i que 72 hores després els secessionistes hagin votat juntament amb PP i Cs –no amb Vox, que fins ara no té diputats– contra els Pressupostos de Pedro Sánchez, forçant així les eleccions que demanaven Pablo Casado i Albert Rivera. ¿No saben que així brinden a la dreta una victòria política i corren el risc de trobar-se amb una majoria absoluta de la triple dreta –hi ha enquestes que ho pronostiquen–, l’objectiu de la qual és liquidar l’autonomia catalana amb un 155 de durada indefinida i més dur155 que el de Mariano Rajoy?

Vot catalanista segrestat

Ben mirat, no sorprèn del tot, perquè el 27-0 del 2017 ERC i JxC ja van votar una declaració unilateral que sabien que només portaria al 155. Pot ser que, com va dir Miquel Iceta, el secessionisme no perdi mai l’oportunitat de perdre una oportunitat. Aleshores, la mediació d’Iñigo Urkullu  i, ara, la desinflamació de Sánchez.

Potser l’independentisme té un potent instint masoquista o pot ser que la seva divisió –la guerra de caps entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras i d’aparells entre ERC i la postconvergència– l’inclini a l’error, però a l’hora de la veritat els que tant criden contra el 155 ho fan tot per no evitar-lo. El 27-O del 2017 i ara. ¿Fins quan una part rellevant del vot catalanista continuarà segrestat per un separatisme verbal que ha arribat al seu màxim nivell d’incompetència? Només Déu ho sap perquè Quim Torra, putxinel·li de Puigdemont, va ser el que va provocar –publicant en un moment clau de les delicades negociacions d’Elsa Artadi i Pere Aragonès amb Carmen Calvo les seves estúpides 21 condicions– la ruptura amb Madrid. Sánchez, contrariat per una banda del PSOE i inquiet pelrampant populisme de Vox, no podia suportar més la pinça de la dreta parlamentària amb el ‘com pitjor millor’ de Puigdemont. Pobre Campuzano, va intentar arreglar-ho fins a l’últim minut, i ara Puigdemont voldrà que no repeteixi en la llista del PDECat. ¡Esperem que aquesta vegada Waterloo surti esquilat!

¿Quina és la coherència de Puigdemont i Torra?

Esclar que el secessionisme no és l’únic que va mostrar aquest dimecres les seves contradiccions. Albert Rivera, que diu encarnar la nova política i la superació de l’insà bipartidisme, va arribar a dir que "els Pressupostos pactats a la presó per Pablo Iglesias", que és qui mana en l’economia, s’havien estavellat. ¡Quin relat liberal! I fins i tot hi va afegir que en el vot contra els comptes va perdre Sánchez i va guanyar Espanya. ¿Quina Espanya? ¿La de la madrilenya plaça de Colón de diumenge passat? ¿O la que necessita els vots separatistes per derrotar el PSOE?

Però almenys Rivera va aconseguir l’objectiu principal que des de juny persegueix una part de la dreta política, no tant de l’econòmica, que desitja una certa estabilitat: fer caure el Govern socialista. Rivera és coherent amb el seu objectiu. Però ¿quina és la coherència que Puigdemont i Torra van aconseguir imposar aquest dimecres als grups parlamentaris secessionistes? ¿Arriscar que quan surtin les sentències del Tribunal Suprem contra Junqueras, Jordi Sànchez i els altres, a la Moncloa no hi hagi Sánchez sinó Casado? ¿Construir una pista d’aterratge per als tres partits de dretes, que agiten l’opinió espanyola amb el mantra d’"arreglar" la situació de Catalunya amb un altre 155?

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Les coses són com són. Som davant d’unes eleccions que seran crispades i que, contra el que és desitjable, és possible que no aclareixin l’horitzó, ja que el gran fraccionament polític no ajuda a l’estabilitat. L’ideal seria que els electors premiessin els partits amb un programa basat en la racionalitat i no en els instints primaris. I que després de les eleccions sorgís un Executiu sensible alsdesafiaments econòmics i socials, i consolidat en el pacte de projectes i interessos i no en estèrils trinxeres partidistes. Però en els temps que corren –no ja a Espanya, sinó a Europa (allà hi ha Itàlia)– no hi ha cap certesa que aquest sigui l’horitzó immediat.

L’únic motiu per a un caut optimisme és que des de 1975 ja hem superat moments molt foscos. La jurisprudència sociològica diu que Espanya té capacitat per digerir les seves crisis.