El futur dels presos

Els presos han sortit de Catalunya per enfrontar-se al que serà el judici més rellevant de la democràcia espanyola i que pot agreujar les greus fractures entre Catalunya i la resta d’Espanya. I la divisió interna tant a Catalunya com a Espanya.

Tot és opinable, però segons el meu parer el 27-O es va produir un trencament de l’Estat de dret que no podia deixar de tenir conseqüències jurídiques. El pitjor és que tot s’hauria pogut evitar si Puigdemont –que va estar a punt de fer-ho– hagués convocat eleccions. Però tampoc s’ha d’ignorar –malgrat el gran error del 27-O– que després l’independentisme va obtenir el 47% dels vots i va revalidar la seva majoria absoluta.

I la realitat és que una majoria de catalans creu que l’acusació de rebel·lió és excessiva i que encara molts més (segons totes les enquestes) veuen excessiva la presó provisional sense fiança durant més d’un any. La greu acusació, la llarga presó incondicional, la rellevància dels testimonis –Rajoy, Artur Mas, Soraya, Urkullu...– i les passions desfermades indiquen que al judici que és a punt de començar ens hi juguem molt. El menys dolent seria un judici ordenat i garantista amb penes finals proporcionades (la lliure absolució de tots els acusats sembla impossible) que després poguessin anar acompanyades amb les mesures adequades per recuperar la normalitat.

¿Serà possible? Depèn molt del Suprem, la instrucció del qual no s’ha entès a Catalunya. Una part l’ha vist com una venjança; una altra, excessivament rigorosa, i una tercera, la més petita, ajustada.  El Suprem s’hi juga molt pel que fa al seu prestigi dins i fora d’Espanya i també pel que fa al respecte de la societat catalana. Esperem que l’encerti.

Apostem per la desinflamació

Però molt depèn també del secessionisme. No acceptar que Catalunya és Espanya, almenys ara com ara, i fer declaracions exaltades –com sovint fa Torra– dient que Catalunya ja és una República, no ajudarà gens els presos. Tothom ha vist que a Catalunya els presos han estat a a disposició de l’Estat i han sortit quan el Suprem ho ha decidit. Negar-ho i afirmar que s’espera el moment oportú per a un altre 27-O és disparar-se contra el peu d’un mateix. I no és intel·ligent –almenys per als que volen una sentència (i postsentència) suau– no apostar per la desinflamació. És clar que els que es van equivocar el 27-O i no van escoltar Urkullu, és lògic que –si no han après la lliçó– diguin que tant se val que governi Pedro Sánchez o Pablo Casado. L’home és l’animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.

Notícies relacionades

Una realitat punyent

El judici i la cartografia

Però les responsabilitats van més enllà. Els que proclamen que l’única solució és un altre 155, però sine die, i atien les passions, s’ho haurien de repensar amb compte. No sembla que vagin per aquest camí.

Exigir cautela per intentar evitar el pitjor és poca cosa. Però potser és l’única cosa possible –juntament amb estar al cas– per a la premsa responsable. És curiós que el judici comenci el 12 de febrer, el dia abans que es votin les esmenes dels pressupostos. Hi ha qui diu que les casualitats les carrega el diable.