Parla no sexista
El llenguatge del futur
En les alternatives per aconseguir un llenguatge inclusiu, no sexista, al final tot són símbols de canvi, molt difícils de dur a terme
zentauroepp46159247 graf2621 madrid 06 12 2018 vista general del hemiciclo d190131203352 /
Llenguatge inclusiu o llenguatge no sexista. Parlem de la neutralitat en la parla per deixar el masculí i el femení fora per sempre. Ja no es tracta de si la rentadora és femenina o el poder és masculí. Això és totalment arbitrari. El problema apareix quan surt un polític en el Congrés i ha de dir per ser correcte “els ciutadans i les ciutadanes”. Tot s’alenteix i sembla massa repetitiu. I gairebé sempre posen primer el gènere masculí. Utilitzar només el femení, com fan els de la CUP, no està malament, però sona estrany, no ens acabem d’acostumar i la prova que no enganxa, és que la majoria de la gent no ho fa. Serà perquè no deixa de ser la mateixa injustícia i la mateixa discriminació però al gènere contrari. No és inclusiu.
El sistemad’agrupar un gènere dins d’un altre, sembla que continua funcionant. Quan parles de metges, inclous metges femenins i masculins. Existeix el mot ‘metgessa’, però poca gent l’utilitza. La majoria de les persones, continuen dient metges als metges. Ja siguin homes o dones. El mateix passa amb els cognoms dels fills. Fa temps que les dones podem posar el nostre cognom als nostres fills, abans que el del pare. I tot i que es pugui i no sigui gens complicat,són poques les que ho fan. ¿Per què? Doncs perquè costa canviar el sistema. La majoria de les dones acaben cedint més per mandra a la discussió amb la família política que per una altra cosa. Al final tot són símbols de canvi, molt difícils de dur a terme. L’anglès no té gènere. I és fantàstic. Però no per això, els anglesos o els nord-americans són més o menys feministes que nosaltres, simplement és així.
Per acabar, els deixo amb una famosa endevinalla que fa temps que corre per les xarxes i ens fa reflexionar sobre la complexitat de canviar un llenguatge que va molt unit a una manera de pensar que de vegades ni reconeixem com a nostra. Herència rebuda de la nostra educació heteropatriarcal. Diu així: “Un pare i un fill viatgen amb cotxe. Tenen un accident greu, el pare mor i al fill se l’emporten a l’hospital perquè necessita una complexa operació d’emergència. Criden a una eminència mèdica, però quan arriba i veu el pacient, diu: ‘No puc operar-lo, és el meu fill’”.
