Judici del procés sense observadors

Les aspiracions independentistes a Catalunya són un dels reptes més grans a què s’enfronta Espanya des de la Transició. El com s’hi respongui marcarà el futur, l’estabilitat i la cohesió de l’Estat. Tots els països s’enfronten a reptes i a amenaces internes i externes. Les dictadureshi responen com creuen que els convé, sense més límits que els imposats per elles mateixes. Les democràcies, en canvi, es deuen a normes basades en el respecte a la llei i tenen un marge de maniobra molt més limitat: la sobirania recau en la població i és aquesta qui ha de continuar confiant que l’Estat garanteix aquest respecte a la llei.

Espanya i el repte sobiranista

És precisament la presumpta violació de lleis la que ha portat els líders independentistes davant dels tribunals. Ben aviat s’iniciarà un gran judici, tant per mida com pel que suposa, i que definirà el camí que Espanya prengui davant del repte sobiranista. En realitat, les cartes estan llançades. Són moltes les vegades en què el Govern de torn ha recorregut als tribunals  perquè solucionin problemes polítics. En el cas català, va passar amb l’Estatut, amb lleis com la depobresa energèticai passa ara amb com decidir la forma de govern que es vol. El mer fet de portar davant dels tribunals elslíders polítics i socials ja defineix la via escollida.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Ara bé, el Govern té una mica de marge d’actuació. D’una banda, distanciar-se de la vergonyosa acusació particular de Vox que posa –almenys visualment– al mateix nivell l’Estat i la ultradreta. De l’altra, el Govern pot gestionar les decisions polítiques independents de la justícia així com la discrecionalitat del Ministeri Fiscal. És aquí on, una vegada més, des de la Moncloa semblen haver pres la via menys adequada. Les defenses dels acusats, associacions civils i actors polítics han demanat la presència d’observadors internacionalsd’observadors internacionals en els processos judicials. També es van demanar per al 21-D a Catalunya, eleccions convocades mitjançant la imposició del 155 i celebrades en un clima de tensió. I també llavors es va denegar la possibilitat de rebre missions d’observació.

En aquest cas, la Fiscal General de l’Estat, María José Segarra, afirma que, donat l’alt interès que el judici provoca i la presència d’innombrables mitjans, la presència d’observadors permetria més desinformació i manipulació. La decisió i la justificació són totalment equivocades aquí. Un Estat democràtic i transparent –Espanya apareix entre els 20 més ben valorats segons l’Índex de Democràcies de The Economist– no ha de témer mai la presència d’observadors internacionals. Això sí, pot posar condicions o assenyalar quines organitzacions li semblen més rigoroses, però no negar-los la presència. A més, justificar-ho partint d’una possible desinformació futura no té lògica ni coherència i només contribueix a reforçar la percepció que no s’està del tot segur de la independència judicial d’un procés que neix tocat de parcialitat per moltes parts. Els acusats porten un any en una criticada i de dubtosa legalitat presó preventiva i ho estan sota uns càrrecs que, fins ara, no compten amb gaire comprensió entre les democràcies aliades.