Els problemes del taxi

“Si la ciutadania pogués votar entre els taxistes i les VTC, ¿quin dels dos en sortiria guanyador? Crec que les VTC. Perquè els usuaris volem rapidesa, seguretat, neteja i educació. Només fa falta veure el comportament i l’educació que han tingut aquests dies amb la ciutadania”. Aquesta reflexió de la lectora Joaquima Creus, de Barcelona, expressa un sentiment estès de la ciutadania davant de la segona vaga dels taxistes a la ciudad en pocs mesos.

En efecte, és molt dubtós que els taxistes guanyessin un concurs de popularitat entre la ciutadania. Les vagues als serveis públics són incòmodes i impopulars per si mateixes, podria argumentar-se.

Però a les cartes que aquests dies hem rebut a l’Entre Tots, moltes contràries a la vaga i a les actituds dels taxistes, no hi ha gaires referències a les incomoditats del bloqueig de la ciutat, sinó a la qualitat del servei dels taxis comparat amb el de les empreses com Uber i Cabify. Sí, la competència, lleial o no, de les VTC és un problema del col·lectiu dels taxis. Però la qualitat del servei que ofereixen i la percepció que en tenen els seus consumidors és un altre. I molt greu.

La conversa pública al voltant del conflicte del taxi s’ha articulat al voltant de tres eixos. El de la qualitat del servei, on els taxis perden. El de la forma amb què els taxistes exerceixen el dret a la vaga (bloqueig de la ciutat, episodis minoritaris, però sempre presents, de violència), també contrari als taxistes. I el pròpiament econòmic, un debat molt més matisat i amb tres arguments dominants: els taxistes, que han gaudit d’un monopoli d’un servei públic durant anys, han d’adaptar-se als nous temps i acceptar la crua realitat de la nova economia de les app; les condicions de treball dels empleats d’Uber i Cabify són molt precàries i no han de ser recolzades; és cert que els temps han canviat, però els taxistes han invertit tota la seva vida a les llicències i són uns treballadors castigats pel capitalisme salvatge. Fins i tot en aquest tercer eix, els arguments de la conversa tampoc defensen plenament i sense reserves el col·lectiu i el seu model de negoci actual. Com es diu ara, el gremi del taxi té un problema greu de reputació que no es resol creant un parell d’apps.  I encara menys a puntades de peu contra les VTC.

Mal assumpte per als taxistes. “Els usuaris són els que demanen el servei i canvien les seves preferències (...) El client o consumidor és el que paga i decideix el que vol, no són les empreses les que li donen el que decideix», escriu Jordi Gabin, de Rubí.

Les llicències

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

També ens han escrit cartes bastants taxistes. Descriuen les llargues jornades laborals, els durs requisits per fer de taxista i el que impliquen les llicències: Després de gairebé 40 anys treballant amb el taxi només he pogut arribar a la jubilació amb la pensió mínima i la il·lusió que amb el que tragués del traspàs de la llicència viuria la vellesa, no sobradament, però sí dignament. Una il·lusió en va, perquè uns senyors que només puc titllar de pirates han decidit que la meva llicència no valdria per res», escriu Manuel Coma, de Barcelona. Aquesta és una altra cara de la problemàtica.

Resulta cridaner, i també hauria de ser motiu de reflexió per al col·lectiu, que en un moment de precarietat laboral, de baixes pensions generalitzades i de malestar per la creixent desigualtat, les seves reivindicacions no rebin un recolzament més gran per part d’una opinió pública que sap què és treballar molt per uns salaris baixos i tenir por d’una jubilació en precari. Però a les converses del carrer no hi ha gaire empatia cap als taxistes.  I si els seus clients potencials no els entenen, el negoci té un futur negre, sigui avui, demà o demà passat.