¡No em diguis «guapa»!

Es diuen Devermut. Són la Marta i la Sara. Feministes, lesbianes i parella al món real i virtual. No els agrada que les anomenin influencers, però la veritat és que ho peten a les xarxes. No tenen pèls a la llengua i les podeu veure al seu canal de Youtube entrevistant amb la mateixa naturalitat i rigor una actriu porno o l’alcaldessa Ada Colau.

Boges de saviesa i amb un gran sentit de la justícia, l’últim que han creat ha sigut una cervesa que porta per nom ‘No me llames guapa’. Podien haver escrit aquesta frase en un pòster o una samarreta, però com elles diuen: “La veritable revolució comença a la taula”. I és cert. M’imagino les famílies que el Nadal passat s’han atrevit a col·locar-la en el centre de la taula familiar. Segur que ha fet parlar i ha tret els colors a algun cunyat o cosí masclista. Anem malament si ho hem d’explicar, però ho intento.

A ningú se li passava pel cap dir: “¡Quina nena més graciosa!”

No es tracta que no ens agradi que ens diguin “guapa”. Es tracta que això és una cosa que vull que me la diguin els meus amants, els meus amics o la meva família. No tu, senyor desconegut. Dic senyor perquè mai en tota la meva vida una dona se m’ha adreçat a mi al mig del carrer i m’ha dit: “¡Guapa!” o alguna cosa semblant. Però no és una cosa que passi només a les nits o en llocs sòrdids. Passa contínuament. I sempre que algú t’ho diu, notes dins de tu que aquest algú no et valora en absolut. Aquest cap que et demana: “Apa, guapa, porta’m aquest informe”. O aquest taxista: “¡Hola!, ¿on anem, guapa?” No m’imagino el mateix taxista dient-li al meu pare: “¡Hola!, ¿on anem, guapo?” Sona estrany, ¿oi? ¿I aquests homes que no saben mai com et dius? Aquests són els que sempre et diuen guapa. I ho fan perquè no veuen res dins de tu, només ets, com deia la gran Care Santos en un meravellós article titulat: El principio de la pitufina, només ets una dona. Res més. La ‘pitufina’.

Per desgràcia, és una cosa que ens passa a les dones des de petites. Aquests oncles avis o aquestes padrines que cada Nadal et deien: “¡Quina nena més guapa!” Com si això fos una cosa que nosaltres poguéssim escollir. A ningú se li passava pel cap dir: “¡Quina nena més graciosa”, “quina nena més divertida” o “quina nena més llesta”. Els nens eren tan llestos com el pare i les nenes tan guapes com la mare. Al dir-te guapa semblava que eres dolenta en totes les altres coses. Per no parlar del mal que això provocava en la nostra autoestima. Moltes som les que ens posem les mans al cap quan algun partit polític que no em dona la gana anomenar posa en dubte la violència masclista i l’equipara a la violència contra els homes, nens o avis. Anem malament si ho hem d’explicar també. Les dones que han mort en mans de les parelles o que han sigut violades en els 13 dies que han passat des de principis d’any són dones i no homes. I els seus botxins són homes i no dones. Això és així i no hi ha discussió. Una dona assassinada per la seva parella a Cantàbria, una nova manada a Alacant, una dona trobada dins d’un armari ferida i terroritzada a Múrcia per l’atac del seu marit, un home que apunyala la seva ex a Tarragona.

Notícies relacionades

¿Què ofereix Salvador Illa?

A reflexionar... si podem

És un problema global que s’ha d’afrontar des de l’arrel. Però pocs són els pares que s’atreveixen a educar els seus fills posant la lupa en aquest tema. Molts continuen educant les nenes perquè es protegeixin, però no fan res perquè els seus fills no es converteixin en maltractadors. Se’ls omple la boca d’igualtat i s’ofenen si els dius que cal posar el focus en ells, en els nens. És molt dur imaginar que el teu fill pot ser un potencial assassí o un violador. Però sí que ho pots fer amb la nena, ¿per què no amb el nen? No et costa res imaginar que a ella la rapten, la violen o la maten. Li dius que no es posi minifaldilla, que es protegeixi, que no begui, que vagi amb compte. No et costa res veure la teva filla com a víctima; en canvi, ets incapaç de veure el teu fill com a botxí. Eduquen els seus fills en la igualtat, diuen, però no pot ser. Aquí no n’hi ha, d’igualtat. Per a res. Aquest és un problema de gènere.

L’any passat van morir 47 dones assassinades per les seves parelles o exparelles homes. Ha de ser dur com a mare o pare pensar una cosa així, però cal ensenyar els nens a controlar els seus impulsos, la seva testosterona, la seva força. Que no s’han d’identificar amb les manades que surten per la tele. Cal ensenyar que si van pel carrer i es troben una dona sola a la nit, el que han de fer és apartar-se per no espantar-la. Que pugin per les escales i deixin les noies soles a l’ascensor. Educar-los perquè no es quedin callats davant del masclisme. Sempre pensem que el nostre fill jugarà a l’equip dels bons. Mai pensem que serà l’assetjador, el que practicarà bullying o el que dirà guapa a les noies desconegudes. Mentre no hi pensem, no canviarà res.