Deixar d'insultar

A casa meva no s’insultava, tampoc s’utilitzaven paraules fortes. Tots teníem dret a dir totes les brutalitats que desitgéssim (i sap Déu que es deien; érem una colla de salvatges molt ben educats), però utilitzant un llenguatge apropiat i correcte, sense alçar la veu.

Vaig sentir diverses vegades la meva àvia i la meva mainadera amenaçant el meu germà de rentar-li boca amb sabó per haver proferit alguna paraulota sense importància; jo desitjava ardentment que ho fessin, és clar, i m’imaginava la seva boca plena d’escuma, com la banyera en què ens submergien cada tarda abans del sopar, però mai va passar. Crec que era així a totes les llars.

El biquini de Pedroche

Em sembla lògic que els nens, al descobrir les infinites possibilitats del llenguatge, juguin amb aquest com ho farien amb plastilina. Me’n ric cada vegada que la meva delicada fillola, la Nina, de 5 anys, amb tirabuixons color mel i rostre de gata, deixa anar una paraulota. L’última vegada va tenir lloc al veure el biquini de Cap d’Any de Cristina Pedroche. Estava asseguda al meu costat, molt educadeta, amb les cames penjant i el platet de raïm pelat a la falda, quan la guapa presentadora es va desfer de la capa. Va ser el moment més divertit de la nit tot i que crec que als seus pares no els va fer gaire gràcia i després els meus propis fills em van renyar per festejar un llenguatge tan vulgar en una nena tan petita.  

La meva mare només tolerava les paraulotes en algunes dones que segons ella les utilitzaven com a instrument de rebel·lia i d’afirmació. Suposo que li causaria una certa sorpresa veure que, quaranta anys després, algunes es continuen sentint més realitzades per utilitzar paraules com ara ‘cony’, ‘cigala’, etc. També alguns homes utilitzaven i utilitzen aquests vocables (i ‘collons’, ‘ous’, ‘maricon’, etc.) per reafirmar la seva virilitat i donar més vigor als seus discursos.

El món, com les persones, tarda a canviar, però de sobte, un dia, fa un gir i ja és un altre. Sobtadament, per a la majoria de la gent és acceptable insultar, tothom insulta, a tot arreu, al parlament, des dels diaris, en les xarxes socials. Només el carrer sembla estar una mica fora de perill d’aquesta tendència tan molesta. La nostra hiperconnectada casa es pot convertir en qualsevol moment, només encenent l’ordinador, en un bar de furiosos. El carrer s’ha convertit, per a alguns de nosaltres (els que no mirem el mòbil mentre passegem), en una nova llar (potser sempre ho va ser); allà continua resultant xocant sentir dues persones insultant-se i la tendència natural és sempre a posar pau i a calmar els ànims.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

¿No podríem intentar dir exactament el mateix que diem, però sense utilitzar insults?

Potser aquest seria un bon propòsit d’any nou: deixar d’insultar.