Digestions pesades i cultura lenta

Comencem el Nadal amb dringadissa eufòrica de brindis i amb el mateix optimisme amb què desprecinten la novel·la i la vida els protagonistes d’'Hermosos y malditos’: "¡La vida cantaba a la vuelta de la esquina esperando la hora de cenar! ¡La vida repartía cócteles en la calle! ¡Había ancianas entre aquella multitud, convencidas de que podrían participar en una carrera de cien yardas, ganándola!".

Dies i nits i tiberis després, som com els protagonistes desenganyats i citrins al final del llibre de Fitzgerald. I negociem amb la nostra ressaca, física i metafísica, libant Nesquick tebi i entregats a maratons de Pocoyo (tan llargues que al final la profunditat psicològica d’Eli, l’elefant rosa, és més gran que la de Raskòlnikov a 'Crim i càstig').

En aquest estat d’encefalograma de planícia castellana, tot ens sembla massa veloç; la vida ens atropella amb els seus GIF i tuits i clics i favs frenètics i els seus 50 titulars per minut. Per això ha tingut èxit la iniciativa d’Aragón TV, que per primera vegada a Espanya ha programat en 'prime time' un espai de 'slow tv': en aquest cas, el viatge en ferrocarril que uneix Saragossa amb Canfranc. Amb una durada de gairebé quatre hores del dia 1, els televidents han pogut veure el trajecte des de la cabina del conductor i en temps real. El maridatge de la 'velocitat’ de la Renfe amb l’audiovisual pausat estava cantat.

Aquí ja ho va fer BTV amb les peixeres de colors, però l’invent de la tele lenta beu d’experiments de Warhol (les seves cinc hores i 20 minuts del son de John Giorno a 'Sleep') i dels programes que triomfen des de fa dues dècades al canal públic noruec: hores de pesca de salmó, focs crepitant en xemeneies o la travessia del ‘Hurigruten’ fins a l’Àrtic (134 hores). De fet, la cultura lenta ha anat més enllà: la gran novel·la recent d’aquest país, la sexalogia de Karl Ove Knausgard, s’acaba de convertir en un audiollibre de 133 hores.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El format aquí té futur. Podria oferir filmacions en temps real dels autobusos de Magaluf (atapeïts de guiris beguts), discussions a crits al vagó de silenci de l’AVE, trajectes premoderns en autocars Alsa on no xuta el wifi, retrats i ‘screen tests’ de lectors amb metro com els que sempre tuiteja l’editora Belén Bermejo o del trajecte que per a mi representa el meu Nadal juvenil: aquest tren Lugo-Barcelona que feia olor de xoriço i empanada i enyorança i el nom de cervesa del qual (Estrella Galicia) no feia presagiar res de bo (sempre quedava encallat durant hores en algun punt de la nostra geografia).

Amb sort, el nou auge de la cultura lenta anirà més enllà i provocarà la tornada a aquestes novel·les llargues, que amb prou feines s’escriuen i que ja no es llegeixen: aquestes que, més enllà de la fogonada memorialística o l’ocurrència breu, aixecaven mons que ens feien interpretar i animar, entendre i oblidar el nostre. Novel·les del 19, el segle, per a l’any 19.