Amics meus

Hi ha una escena fantàstica d’Amici miei, la comèdia de Mario Monicelli, en la qual els protagonistes (Tognazzi, Moschin, Noiret i Del Prete) decideixen fer veure que la Torre de Pisa és en perill imminent, davant l’estupefacció dels turistes, que es converteixen en improvisats voluntaris per evitar la caiguda del monument. Arriben en una furgoneta, vestits amb granotes blanques, comencen a prendre mides, mesuren el grau d’inclinació i arriben a la conclusió que s’ha d’actuar amb urgència. És un episodi més de les aventures de quatre sapastres que es dediquen a fer ximpleries pel simple fet de constatar que estan vius. Són com nens, i per això és una comèdia, però són grans, i per això és també un drama, perquè intueixen la presència de la mort. Amb les seves bretolades miren de fer-hi front. Són a Pisa, doncs, i obliguen la gent (és una emergència nacional!) a estirar fort d’unes quantes cordes per procurar que la torre no caigui, mentre uns altres la falquen des de l’altre costat. La maniobra sembla molt professional, fins que, evidentment, arriba la policia i han de fugir a corre cuita.  

L’escena, ara, no tindria sentit. Des que es van fer obres de manteniment, la Torre de Pisa ha reduït la seva inclinació prop de 2000 segons d’arc, una enormitat. Ja no perilla i d’aquí a quatre dies estarà recta. Perquè no perilli el turisme, els quatre galifardeus haurien de tornar i empentar-la amb totes les forces.