Anar al contingut

La crisi catalana

¿Exigir un referèndum impossible?

¿Exigir un referèndum impossible?

Joan Tapia

Les crítiques de la dreta a l'acord de mínims de Pedralbes dificulten qualsevol pas endavant

La premsa de dretes de Madrid ha sigut unànime al batejar de “rendició de Pedralbes” el comunicat conjunt de la Generalitat i el Govern d’Espanya del passat dia 20. Indica la poca acceptació de l’Espanya constitucional. Aznar, que ara tant l’esgrimeix, no la va votar perquè part d’AP (Aliança Popular) va creure que Fraga s’havia rendit a l’acceptar el títol vuitè, el de les autonomies. Aquest rebuig és una gran desgràcia, perquè sense assumir que a Catalunya hi ha un conflicte polític, la crisi pot eternitzar-se.

I el comunicat és encoratjador, perquè ho reconeix i encoratja el diàleg i la negociació. També perquè l’independentisme ja no podrà dir que vivim en una república sense que li caigui, encara més, la cara de vergonya. I això de la unilateralitat és incompatible amb la seguretat jurídica que el comunicat assenyala com a imprescindible.

L’atractiu del dret a decidir

Ara, l’última línia del secessionisme serà l’anomenat dret a decidir, que va llançar Artur Mas com una espècie de vi sense alcohol per suavitzar l’exigència d’autodeterminació. El dret a decidir no existeix, el que l’ONU reconeix –per a les colònies– és el dret d’autodeterminació, però pretendre que Catalunya és una colònia espanyola –amb eleccions lliures des de 1977 i institucions d’autogovern– només pot provocar rebuig en les institucions internacionals. Ara bé, el dret a decidir és una mercaderia atractiva perquè a ningú li agrada renunciar a res, i per això la demanda d’un referèndum té molts partidaris, fins i tot entre els no separatistes.

Però hi ha dos obstacles definitius. Un és que un referèndum d’aquest tipus és impossible en el marc constitucional. El segon és que a Catalunya és una mala idea perquè no resoldria res.

El recolzament cantat de menys de la meitat dels votants, no dels electors, fa supèrflua la consulta de l’
autodeterminació

Recordo que un dia li vaig preguntar a Heribert Barrera –amb qui en el tardofranquisme vaig tenir molta relació– per què no havia votat la Constitució. Va ser taxatiu: la Constitució ens oferia als catalans una cosa temptadora, una 'gàbia d’or', però una vegada acceptes entrar a la gàbia ja no pots sortir-ne. Barrera, com el PNB (i al contrari que CDC), no va votar la Constitució. Però sempre he cregut que no la van votar perquè sabien que sortia. En altre cas...

El referèndum d’autodeterminació no és possible perquè la Constitució –la gàbia de Barrera– diu que Espanya és indivisible. I Espanya és un soci molt rellevant de la Unió Europea (UE). Allò de Lituània i altres països només va ser possible en un context en el qual tot Occident volia la desaparició de la Unió Soviètica. Avui ningú desitja trencar Espanya.

Un referèndum a Catalunya tampoc és una bona idea. Un referèndum serveix per consagrar un gran acord, no per resoldre una cosa que parteix una societat en dues meitats. La Gran Bretanya va votar el 2016 sortir de la UE per escassa majoria (52% a 48%), i ja en veiem el caos resultant. Escòcia va votar el 2014, per més marge, quedar-se a la Gran Bretanya, però l’SNP no ha deixat ni un moment de pensar en un altre referèndum. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Totes les enquestes diuen que, respecte a la independència, Catalunya està partida en dues meitats. Les últimes –la de l’Institut de Ciències Polítiques i la del diari 'Ara'– afirmen que només diria 'sí' el 47% dels votants (no de la població). Amb aquest resultat cantat, el referèndum només seria un exercici d’autoflagel·lació i inestabilitat. I encara que el percentatge saltés al 52% dels votants (no dels electors), no canviaria gairebé res. Això sí, l’embolic seria més gran.

És cert que algun referèndum –l’italià sobre monarquia o república de 1946– va estabilitzar Itàlia, però perquè va servir per enterrar el feixisme. I a França el general De Gaulle va recórrer al referèndum sobre qüestions que dividien –la independència d’Algèria o l’elecció per sufragi universal del president de la república–, però ho va fer per legitimar una majoria amb la qual canviar França, no per trencar un estat.

Les eleccions plebiscitàries del 2015

A més, si De Gaulle no hagués superat el 51% –com li va passar a Artur Mas en les eleccions plebiscitàries del 2015– l’endemà se n’hauria anat a Colombey. I les del 2015 es van convocar com un referèndum decisiu. Per això Mas va posar com a condició la llista unitària.

A Catalunya, l’autodeterminació és impossible sense abans canviar la Constitució, i a més el resultat no resoldria res. El secessionisme hi insisteix, perquè això li permet no confessar que allò de la república va ser una bestiesa i que no hi ha recolzaments ni interns ni externs per llançar-se a una altra DUI. Però s’ha d’espavilar. Catalunya no pot estar aturada, i el judici als seus dirigents acusats de rebel·lió és imminent. Viure en la irrealitat no els ajudarà.