Anar al contingut

Dues mirades

Quaranta anys

AGUSTIN CATALAN

És més fàcil continuar celebrant l'aniversari de la Constitució que reconèixer que és un abric gastat i que convé renovar l'armari

Aquest dijous celebrem  el 40è aniversari de la Constitució espanyola. ¿Ho celebrem? Anem al diccionari. No és fins a la tercera accepció del verb que trobem la festa en la definició de ‘celebrar’. "A propòsit d’un succés faust", és a dir, agradable, acompanyat de la fortuna. La festa o l’alegria. O la lloa pública. Celebrar és tot això, però abans se’ns ha dit que és acomplir un acte, sotmès a un ritual, a una norma. "Els funerals se celebraran a la catedral". Entre aquests dos pols, doncs, el dia d’avui.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

I també entre aquests altres. Entre la glorificació de l’efemèride i la simple constatació d’un fet històric que, 40 anys després, es revisa, s’estudia, es discuteix. Entre l’efervescència i la pompa de qui fa ufana de la seva solidesa i el clam polític d’un present que, lluny de la sumptuositat, n'exigeix una relectura més enllà dels pedaços conjunturals. Entre el text moribund que es branda com una arma llancívola i la vitalitat radical de qui reclama un nou pacte, perquè els temps han canviat i perquè suren encara, i més evidents que mai, les restes de l'àpat que fa 40 anys es van voler llençar aigüera avall perquè semblés una pica baptismal, és a dir, neta i polida.

Perquè fos una festa caldria reconèixer, abans, que és un abric gastat i que convé renovar l’armari. Potser és un impossible, perquè rebentarien massa costures, tot just embastades. És més fàcil seguir el ritual. Celebrar la cerimònia.