28 febr 2020

Anar al contingut

El debat sobiranista

Anatomia de l'unionisme

Anatomia de l'unionisme

Marçal Sintes

L'Espanya política ha estat incapaç de fer una proposta convincent als catalans, que hauria d'anar més enllà d'una reforma estatutària

Aquest article es podria haver encapçalat elegint, en comptes d' 'unionisme', algun altre dels mots que se solen usar com a equivalents: espanyolisme, nacionalisme espanyol, constitucionalisme, anti-independentisme... Però em sembla que són inexactes per a definir allò a què em vull aproximar, que no és altra cosa que als motius dels que defensen que és millor per als catalans restar a Espanya, que, en definitiva, són partidaris de la unitat.

Un segon apunt: prenc aquí com a subjecte la gent normal i corrent, la gent del carrer, els ciutadans de Catalunya, per deixar al marge, a banda, els polítics o altres figures públiques que defensen l'unionisme i ataquen l'independentisme.

Els motius contra la independència

Al meu entendre, els motius de l'unionisme són, simplificant segurament massa, de tres tipus, que no resulten  en absolut excloents entre ells. És a dir, crec que la majoria de ciutadans contraris a la independència participen d'alguna manera de més d'un d'aquests tipus de motius. Val a dir que aquesta classificació té el seu corresponent revers, la seva contra-part, en el camp independentista. Tots ells, esclar, legítims.

El primer tipus seria de base identitària. En aquest cas, la motivació és clarament emocional. Són persones que se senten sobretot o només espanyoles. En molts casos, se'n senten per origen i llengua, però no necessàriament és sempre així. Viuen la catalanitat com quelcom aliè o més o menys llunyà, encara que molt majoritàriament no la perceben com una identitat adversària o enemiga. Però no s'hi senten concernits -o només superficialment- i sols en participen alguna vegada.

El segon tipus de motius seria el d'aquells ciutadans que han arribat a la conclusió que en una Catalunya no espanyola es viuria pitjor. Que pertànyer a un Estat important en el context europeu brinda uns avantatges fora de l'abast d'un país com el que seria una Catalunya independent. Sumat i restat, contrapesats actius i passius, consideren que la unió compensa. Intueixo que aquest grup és, dels tres, el minoritari.

El tercer tipus de motius presenta un caràcter més tàctic. Seria característic dels ciutadans que, tot admetent que potser la independència conduiria a una Catalunya millor, estan convençuts que els costos de la separació, suposant que s'aconseguís, i de l'etapa subsegüent fins a la normalització resultarien massa alts. En definitiva: al seu parer, el preu de la independència és excessiu i, per tant, el més assenyat és renunciar-hi, cercar altres camins. En aquests dos últims grup -el segon i el tercer- segurament hi trobaríem, en més proporció que entre el primer, persones  favorables a un referèndum d'independència, però que si se celebrés votarien que no.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Naturalment, en aquest càlcul de costos en què la separació és vista inassumible hi ha incidit i hi incideix enormement la reacció agressiva de l'Estat espanyol en relació a un referèndum i a la possible independència. Un canvi d'actitud de l'Estat en un sentit més constructiu provocaria segurament que aquest càlcul cost-benefici es modifiqués.

L'extrema agressivitat desplegada contra el sobiranisme i l'independentisme pel govern espanyol, els aparells de l'Estat i la immensa majoria de mitjans de comunicació amb base a Madrid ha contribuït a reforçar el primer i, com deia fa un moment, el tercer tipus de motius o raons. Per reacció, ha fet també que es multipliquessin els sectors que desitgen una Catalunya independent.

Del segon grup, de fet l'unionisme se n'ha pràcticament desentès. En aferrar-se a un discurs basat en l'anunci de tota mena de desastres -reals o inventats- i en terribles amenaces de represàlia, ha renunciat o s'ha dedicat molt poc a elaborar missatges en positiu que subratllessin els avantatges de formar part d'Espanya. Tampoc no ha mostrat empatia o estima pels catalans. No s'han sentit pràcticament frases com ara "volem que us quedeu" o "us necessitem". Madrid ha adoptat, en resum, just l'estratègia contrària de Londres amb els escocesos, als qual, a més, se’ls van fer diverses promeses rellevants i concretes de millora.

L'Espanya política ha estat de moment incapaç de fer el que, en pura lògica, havia de fer després del desastre de l'Estatut i tot el que ha vingut a continuació: una proposta convincent als catalans. Una proposta que hauria d’anar bastant més enllà, naturalment,  d’una reforma estatutària tan irreal com caducada.